lunes, 28 de noviembre de 2011

Un impuls obscur

Diumenge al matí.  Fem un esmorzar-costellada. Ambient distès i escalfor humana, malgrat la fredor ambiental. Sona  un telèfon móbil.  El propietari l’agafa i s’enretira una mica per parlar. Inicialment, els altres no parem atenció. Lentament, però, les  converses emmudeixen i les cares es tomben  cap a la figura lívida de qui parla per  telèfon. El silenci, només trencat per monosílabs, es fa pesant.  Penja.  Ens mira amb la sorpresa i el dolor marcat a la cara.  Amb prou feines parla. “Han mort la S. Acaben de dir-me que el seu marit l’ha morta amb un ganivet”.
Consternació. Qui més, qui menys, bona part dels presents coneixien la S., companya de feina del nostre amic. I ens explica. S. volia divorciar-se i  volia dir-ho  al seu marit durant el cap de semana. Ténen, tenien, dos fills. No, no sabia que hi hagués hagut violencia física, tot i que, verbalment, sí que el marit li havia dit algunes coses gruixudes. Si el coneixía? Si, sí, l’havia vist unes quantes vegades, el marit. És català i  semblava un tipus normal.
La incredulitat s’instal-la  al grup. Quin impuls fosc ha fet que el marit agafés un ganivet i acabés amb la vida de la seva dona? Quin moment d’obcecació? Com pot passar? Pel que sembla, no ha estat premeditat ni planificat, sino que ha estat la bogeria d’un moment… Un moment que ha suposat la fi d’una vida  i que, de sobte,  dues criatures es quedin sense  mare ni pare.
Tan sols fa uns dies, el 25 de noviembre, era el Dia Internacional Contra la Violència cap a les Dones.  De tot el que es va escriure i publicar amb aquest motiu, em quedo amb el resultat de la jornada sobre la Prevenció de la Violència de Gènere a les Societats 2.0 que va organitzar la Diputació de Barcelona. Essent les societats 2.0 l’espai natural de relació dels joves (el 78% dels joves tenen, al menys, un perfil en alguna xarxa social), resulta que la violència masclista  hi és present  amplament. Els estereotips masculins que s’hi  reprodueixen, basats en la força i l’agresivitat com atractius sexuals, tenen molt d’èxit entre el públic femení,  de manera que qui adopta un  perfil respectuós, igualitari i no violent  “no es menja un rosco”, com es diu vulgarment. Un estudi fet a Catalunya entre nois i noies de 15 a 18 anys  diu que el 25% d’aquesta població creu que donar una bufetada en una discussió de parella no és un fet greu. És evident que la tolerancia a la violència és un procés  que es consolida  durant l’adolescència.
Si es porta a dins, si es té assumida com una possibilitat acceptable, no és estrany, doncs, que en algun moment de la vida adulta  la violència  aparegui en forma de momento d’obcecació, d’impuls fosc.

Un  impulso oscuro
Domingo por la mañana. Hacemos un desayuno-parrillada. Ambiente distendido y calor humano, a pesar de la frialdad ambiental. Suena un teléfono móvil. El propietario lo coge y se retira un poco para responder. Inicialmente, los otros no  paramos atención.  Pero lentamente las conversaciones enmudecen y las caras se giran hacia la figura lívida de quien habla por teléfono. El silencio, solo roto por monosílabos, se hace pesante. Cuelga. Nos mira  con la sorpresa y el dolor marcados en la cara. Apenas habla.  “Han matado a S. Acaban de decirme que su marido la ha matado con un cuchillo”.
Consternación. Quien más, quien menos, buena parte de los presentes conocían a S., compañera de trabajo de nuestro amigo. Y nos cuenta. S. quería divorciarse y se lo iba a comunicar a su marido durante el fin de semana. Tienen, tenían, dos hijos. No, no sabía que se hubiera producido violencia física aunque, verbalmente,  sí que el marido le había dicho algunas cosas gordas. ¿Si lo conocía? Sí, sí, lo había visto unas cuantas veces. Catalán, parecía un tipo normal.
La incredulidad se adueña del grupo. ¿Qué oscuro impulso ha hecho que el marido cogiera un cuchillo y acabara con la vida de su mujer? ¿Qué momento de obcecación? ¿Cómo puede pasar? Por lo que parece, no ha sido premeditado ni planificado, sino que ha sido la locura de un momento…. Un momento que ha supuesto el fin de una vida y que, de repente, dos criaturas hayan quedado sin madre ni padre.
Hace apenas unos días, el 25 de noviembre, era el Día Internacional Contra la Violencia  hacia las Mujeres. De todo lo que se escribió y publicó con ese motivo, me quedo con el resultado de la jornada de Prevención de la Violencia de Género en las Sociedades 2.0 que organizó la Diputació de Barcelona. Siendo las sociedades 2.0 el espacio natural de relación de los jóvenes (el 78% de los jóvenes tienen, al menos, un perfil en alguna red social), resulta que la violencia machista está presente de manera amplia. Los estereotipos masculinos que ahí se reproducen, basados en la fuerza y en la agresividad como atractivos sexuales, tienen mucho éxito entre el público femenino,  de manera que quien adopta un  perfil respetuoso, igualitario y no violento  “no se come un rosco”, como se dice vulgarmente.. Un estudio hecho en Catalunya entre  chicos y chicas  de 15 a 18 años, dice  que el 25%  de esta población considera que dar una bofetada en el  curso de una discusión de pareja no es un hecho grave. Es evidente  que la tolerancia a la violencia es un proceso  que se consolida  durante la adolescencia..
Si se lleva dentro, si se tiene asumida como una posibilidad aceptable, no es extraño, pues, que en algún momento de la vida adulta la violencia aparezca en forma de momento de obcecación, de oscuro impulso.











domingo, 13 de noviembre de 2011

Terra erma


He esperat a escriure sobre aquestes eleccions fins que no  s’ha arribat a la meitat de la campanya electoral i ja he vist la major part de debats que s’han programat, sigui a TV3, sigui a d’altres televisions d’àmbit estatal. Val a dir que les meves esperances de trobar-hi alguna idea interessant o, si més no, atractiva, eren més aviat escasses i, per una vegada, no he anat errat. I parlo, simplement, d’idees, no de projectes.  Mai com avui no m’havia semblat tan erm  i desolador el panorama polític que ens envolta.

Tinc la impressió que aquesta sensació de desconcert i d’una certa ràbia mal amagada que ara mateix tinc és compartida per força gent, sobretot de la meva generació. Jo crec en la política, jo crec en els polítics.  He vist que la política serveix i que els polítics són honrats i útils, i ho he vist en distancies curtes, no desde la llunyania.  Per això, m’empipo cada vegada que sento generalitzacions del tipus de “tots els polítics són corruptes” o bé “tots els ajuntaments roben”,  per més que hagi d’admetre que de raons per pensar així no en falten. Em “sulfuro” quan escolto renúncies  com “no hi ha res a fer” o bé “deixa-ho estar, no és culpa teva”, perque penso que sempre hi ha alguna cosa a fer  i perque, a més, molt sovint qui t’ho diu pertany a una categoría de fauna que detesto sense cap mena de cordialitat: els polítics de café, els escalfa-cadires, els que pontifiquen i  adoben el món en un tres i no res.... sense mullar-se, és clar.

Però, vist el que estem veient aquests darrers anys i vist i escoltat el que es diu en la present campanya electoral,  aquesta vegada he estat a punt de donar-los-hi la raó.... I no m’ha agradat..  No sóc dels que pensen que qualsevol temps passat va ser millor, però, pel que fa a projectes polítics i a dirigents polítics,... quina diferència! A part del cara a cara Rubalcaba-Rajoy, que vaig trobar excepcionalment pobre, he volgut parar atenció en els debats multilaterals que hi ha hagut, tant a nivell català com a nivell espanyol.  Unes quantes hores de televisió i sóc incapaç d’esmentar cap idea remarcable..... tret, potser, i a sensu contrario, de l’afirmació feta pel perenne Jorge Fernández Díaz en el sentit que el PP voldria  un sistema educatiu català trilingüe, amb el català, el castellà i l’anglès al mateix nivell.... Per tal d’erosionar el català, se les empesquen totes! M’ha cridat l’atenció l’automatisme i l’aparent falta de convicció amb què els diversos  representants partidaris formulaven els respectius postulats, sense encetar cap debat que hagi merescut aquest nom. Per no parlar de l’arrogància d’algun candidat que parlava directament a càmera, menystenint completament els seus companys de reunió....

Malgrat tot el que he dit, aniré a votar. I no votaré en blanc. No crec en els vots en blanc. Penso que no volen dir res. No se sap si corresponen a algú disconforme amb el sistema, o a algú ultra-esquerrà, o a algú ultra-dretà o a algú que no es troba bé enlloc.... Aniré a votar perque, entre d’altres coses, he estat una bona part de la meva vida sense poder fer-ho. I, més o menys, ja tinc decidit què votaré. Però reconec que serà un vot de mínims, un pur exercici de supervivència democrática.... I això em fa sentir malament.

PS.- Aquest diumenge fa un mes que les treballadores de Metges sense Fronteres  Montserrat Serra i Blanca Thiebaut  van ser segrestades al camp de refugiats   de Dadaab (Kènia).




Tierra yerma


He esperado a escribir sobre estas elecciones hasta que no se ha llegado a la mitad de la campaña electoral y ya he visto la mayoría de debates que se han programado,  ya sea en  TV3, ya sea en otras televisiones de ámbito estatal. Mis esperanzas de encontrar alguna idea interesante o, al menos, atractiva eran mas bien escasas y, por una vez, no me he equivocado Y hablo, simplemente, de ideas, no de proyectos. Nunca como hoy me había parecido tan yermo y desolador el panorama político que nos rodea..

Tengo la impresión de que esta sensación de desconcierto y de una cierta rabia mal escondida que ahora mismo siento es compartida por bastante gente, sobretodo de mi generación.  Yo creo en la política, yo creo en los políticos.  He visto que la política sirve y que los políticos son honrados y útiles, y lo he visto desde las distancias cortas, no instalado en una confortable lejanía. Por ello, me molesta cada vez que oigo generalizaciones del tipo “todos los políticos son corruptos” o bien  todos los ayuntamientos roban”,  por mas que deba admitir que no faltan razones para pensar así. Me “sulfuro” cuando oigo renuncias como “no hay nada que hacer” o bien  déjalo estar, no es culpa tuya”, porque pienso que siempre hay algo que puede hacerse y porque, además, a menudo quien así habla pertenece a una categoría de fauna que detesto sin ningún tipo de cordialidad: los políticos de café, los calienta-sillas, quienes pontifican y arreglan el mundo en un plis-plas.....sin mojarse, claro.

Pero, visto lo que estamos viendo estos últimos años y visto y oído lo que se dice en la presente campaña electoral, esta vez he estado a punto de darles la razón.... Y no me ha gustado.  No  soy de los que piensan que cualquier tiempo pasado fue mejor pero, por lo que se refiere a  proyectos políticos y a dirigentes políticos.... ¡qué diferencia! Aparte del cara a cara Rubalcaba-Rajoy, que encontré excepcionalmente pobre, he querido poner mi atención en los debates multilaterales que ha habido, tanto a nivel catalán como a nivel español. Unas cuantas horas de televisión y soy incapaz de mencionar ninguna idea remarcable..... excepto, tal vez, y a sensu contrario, de la afirmación hecha por el perenne Jorge Fernández Díaz en el sentido de que el PP querría un sistema educativo catalán trilingüe, con el catalán, el castellano y el inglés al mismo nivel....  Con tal de erosionar el catalán, se las saben todas... Me ha llamado la atención el automatismo y la aparente falta de convicción con que los diversos representantes partidarios  formulaban sus respectivos postulados, sin iniciar debate alguno que mereciera tal nombre. Por no hablar de la arrogancia de algún candidato que hablaba directamente a cámara, menospreciando completamente a sus compañeros de reunión..

A pesar de todo lo dicho, iré a votar. Y no votaré en blanco. No creo en los votos en blanco. Creo que no significan nada. No se sabe si corresponden a un disconforme con el sistema, o a algún ultra-izquierdista, o a algún ultra-derechista o a alguien que no se encuentra bien en ningún sitio. Iré a votar porque, entre otras cosas, he estado buena parte de mi vida sin poder hacerlo. Y, mas o menos, ya tengo decidido qué votaré. Pero reconozco que será un voto de mínimos, un puro ejercicio de supervivencia democrática.... Y eso me hace sentir mal.

PS.- Este domingo se cumple  un mes que las trabajadoras de Médicos sin Fronteras  Montserrat Serra y Blanca Thiebaut  fueron secuestradas en el campo de refugiados de Dadaab (Kènia).

martes, 1 de noviembre de 2011

Catalunya xenòfoba

Llegeixo que l’Ajuntament de Barcelona anuncia que ha format 436 voluntaris per a que formin part de l’equip “d’agents antirumors” per lluitar contra els falsos estereotips que envolten la immigració. Segons el mateix Ajuntament, aquests agents  promouran el debat, la reflexió i el coneixement dels diversos col-lectius d’immigrants perquè la població autòctona no en tingui una visió esbiaixada i sense fonaments. Pel que es veu, es tracta de combatre percepcions del tipus que els immigrants monopolitzen les ajudes socials, no paguen impostos, reben subvencions per obrir comerços, col-lapsen les urgències o abusen dels serveis sanitaris.

La notícia m’arriba el mateix dia en que acabo de  llegir el llibre “Xenofòbia a Catalunya” d’en Xavier Rius  Sant, que aquests darrers dies s’està presentant a diverses poblacions catalanes, començant per Barcelona i continuant per noms significats en el mapa dels incidents xenòfobs, com ara Vic o Salt. I no puc negar que l’anunci de l’Ajuntament de Barcelona em crida l’atenció.

“Agents antirumors”, és l’eufemisme que es fa servir. Desinformació malintencionada i, molt sovint, planificada, és el que convindria dir. En aquest sentit, la lectura del llibre del Xavier Rius m’ha resultat especialment clarificadora. A Catalunya, algunes formacions polítiques, com ara Plataforma per Catalunya i el mateix Partit Popular, no han dubtat a aprofitar aquests “rumors”  per atemorir el votant autòcton, per fer-lo sentir com a ciutadà de segona  en relació als immigrants  i així treure’n rèdits electorals. El fet que Garcia Albiol sigui alcalde de Badalona gràcies al seu discurs,  que jo considero racista i xenòfob, n’és una mostra., com també la xifra de regidors obtinguda per PxC  amb un programa que es redueix a “fer fora aquesta xusma”, en paraules del seu fundador , Josep Anglada.

De res no sembla servir que la realitat i les estadístiques desmenteixin radicalment totes les afirmacions d’aquesta “rumorologia”. A Catalunya, com ja dèia Goebbels, també  una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat.. Clar que la tebior mostrada per algunes de les forces polítiques majoritàries no ajuda gens ni mica a evitar-ho. Ja he parlat del paper absolutament demagògic adoptat per Alicia Sánchez Camacho i el Partit Popular en veure els beneficis electorals que li ha reportat  exhibir un discurs molt dur en relació amb la immigració, sense que importés, gens ni mica, si el que es diu es correspon o no amb la realitat.

Però no es tracta, només, del PP. CiU, especialment la branca democristiana, també ha tingut episodis de participació activa en l’escampament de “rumors” amb finalitats electorals. Només cal recordar l’activitat sumament ambigua de l’ara  president de la  Diputació de Girona i alcalde de Sant, Jaume Torramadé, durant els quatre anys de mandat de la socialista Iolanda Pineda i, especialent, durant la  recent campanya electoral de les municipals que li han permès recuperar el poder. I tampoc en les rengleres socialistes hi ha hagut una posició clara i decidida en relació al què cal fer davant del fenòmen immigratori a nivell municipal.

Així les coses, benvinguts aquests agents “antirumors”. Ara, caldrà veure la seva eficàcia, caldrà seguir les seves actuacions. Si serveixen per a desemmascarar les mentides i per evitar la incitació al rebuig i a l’odi, em semblaran una molt bona iniciativa…. Però no n’hi ha prou. Mentre no pensem, per exemple,  que és de justícia que els musulmans tinguin llocs dignes on pregar, no haurem progressat gaire.


Catalunya xenófoba

Leo que el Ayuntamiento  de Barcelona anuncia que ha formado a 436 voluntarios para que  se integren en el equipo “de agentes antirumores” con el fin de combatir los falsos estereotipos que rodean la inmigración. Según el propio Ayuntamiento, estos agentes promoverán el debate, la reflexión y el conocimiento de los diversos colectivos de inmigrantes para que la población autóctona no tenga una visión tendenciosa y sin fundamento. Por lo visto, se trata de combatir percepciones del tipo de que los inmigrantes monopolizan las ayudas sociales, no pagan impuestos, reciben subvenciones, colapsan las urgéncias o abusan de los servicios sanitarios.

La notícia me llega el mismo  dia en que acabo de leer el libro “Xenofòbia a Catalunya” de Xavier Rius  Sant, que estos dias se está presentando en diversas poblaciones catalanas, empezando por Barcelona y siguiendo por nombres significados  en el mapa de los incidentes xenófobos, como Vic o Salt. Y no puedo negar que el anuncio del Ayuntamiento de Barcelona me llama la atención.

“Agentes antirumores”, es el eufemismo que se usa. Desinformación malintencionada y, a menudo,  planificada, es lo que convendria decir. En ese sentido, la lectura del libro de  Xavier Rius me ha resultado  especialmente clarificadora. En Catalunya, algunas formaciones políticas, como Plataforma por Catalunya y el mismo Partido Popular, no han dudado en aprovechar estos  “rumores”  para atemorizar al votante autóctono, para hacerlo sentir como ciudadano de segunda en comparación con los inmigrantes y, así, sacar réditos electorales.. El hecho de  que Garcia Albiol sea alcalde de Badalona gracias a su discurso,  que yo  considero racista y xenófobo, es una muestra, como también la cifra de concejales obtenida por PxC  con un programa que se reduce a  “echar a esta chusma”, en palabras de su  fundador , Josep Anglada.

De nada sirve que la realidad y las estadísticas desmientan radicalmente  todas las afirmaciones de esta “rumorologia”. En Catalunya, como decía Goebbels, también una mentira repetida mil veces se ha convertido en una verdad. Claro que la tibieza mostrada por algunas de las fuerzas políticas mayoritarias no ayuda a evitarlo. Ya he hablado del papel absolutamente demagógico adoptado por  Alicia Sánchez Camacho y el Partido Popular al ver los beneficios electorales que le ha reportado exhibir un discurso muy duro en relación a la inmigración, sin que importe, ni poco ni mucho, que lo que se diga corresponda o no con la realidad.

Pero no se trata, sólo, del PP. CiU, especialmente la rama democristiana, también ha tenido episodios de activa participación en la difusión de “rumores” con finalidades electorales. No hay más que recordar la posición sumamente ambigua, por decir algo,   del actual presidente de la  Diputació de Girona y alcalde de Sant, Jaume Torramadé, durante los cuatro años del mandato de la socialista Iolanda Pineda y, especialmente, durante la reciente campaña de las municipales que le ha permitido recuperar el poder. Y tampoco en las filas socialistas ha habido una posición clara y decidida en relación a lo que hay que hacer con el fenómeno inmigratorio a nivel municipal..

Así las cosas, bienvenidos estos agentes  “antirumores”. Ahora, habrá que ver su eficacia, habrá que seguir sus actuaciones. Si sirven para desenmascarar las mentiras y para evitar la incitación al rechazo y al odio, me parecerán una buena iniciativa…. Pero no es suficiente. Mientras no pensemos, por ejemplo,  que es de justícia que  los  musulmanes tengan lugares dignos para orar, no habremos progresado gran cosa.