sábado, 13 de octubre de 2012

Ha passat un any

Fa un any començava aquest blog amb el segrest de la Montserrat Serra i Blanca Thiebaut. El blog es dèia "Un contracte no escrit". Dissortadament, no ha perdut vigència, de manera que he cregut que valia la pena reproduïr-lo. Un any després, les dues logistes d'MSF encara no són lliures.

 Un contracte no escrit

Metges sense Fronteres  és una de les escassíssimes organitzacions que treballa en zones de conflicte sense  contractar cap mena de protección armada. És una característica del modus operandi d’MSF que només s’ha trencat, al llarg dels seus 40 anys d’existència, en molt comptades ocasions. L’absència d’armes facilita la proximitat i en canvi, com dèia ahir la Raquel Ayora, responsable d’Operacions d’MSF-OCBA, amb seu a Barcelona,  “portar seguretat no garanteix la seguretat”.

Durant molt de temps, la millor garantía de seguretat pels treballadors d’MSF, i d’altres organitzacions també, ha estat una mena de contracte no escrit que hi havia entre la ONG i la población a la qual s’atenia: jo t’ajudo, et curo, et vacuno,  i tu em protegeixes.  Un win-win que ha funcionat durant dècades, basat en el coneixement  quotidià  i persistent  del lloc i la gent  a qui s’atén, molt lluny de les incursions esporàdiques, per massives que siguin,  en llocs on no s’ha fet una feina  prèvia de coneixement de la xarxa social.

Però aquest contracte  ja no funciona. Aquest contracte ja s’ha trencat, massa vegades i massa sovint. Els treballadors humanitaris ja fa anys que s’han convertit en una molèstia per a molts governs i en una font de negoci, per via “administrativa” o per via violenta. Encara trobo gent que se sorprèn  quan explico que hi ha governs que han esdevingut veritables  mestres en l’art de jugar amb les oenegés, ara t’estimo,  ara et reprimeixo,  per tal de treure tot el benefici econòmic possible, sense que l’estat de les poblacions en situació de crisi els importi gran cosa. I, després, hi ha el profit polític  i/o econòmic  que organitzacions de tota mena, grans i petites, pensen treure mitjançant  el segrest de treballadors  humanitaris…. novament, sense que importi  gens ni mica el que li passi a la població.
.
Aquesta és la tesitura ara a Dadaab. La vida de mig milió de persones depen, literalment , de  l’ajuda  i assistència  que les organitzacions internacionals els puguin donar. Algunes opten per viure fora de l’enorme camp de refugiats; d’altres, com MSF,  han considerat millor establir-se a dins. Ara, després del segrest de les dues logistes, MSF  ha decidit evacuar una bona part del seu equip, que estava format d’una cinquantena d’expatriats i uns dos-cents  treballadors locals, i mantener-hi, només,  el personal imprescindible per les necessitats bàsiques.  Els  treballs que MSF ha estat fent dins del camp se’n ressentiran i la precarietat  dels refugiats será encara més aguda.

M'hauria agradat començar aquest blog d'una altra manera. Mantinc els dits creuats amb força per a que tot acabi bé.

Ha pasado un año
Hace un año iniciaba este blog con el secuestro de  Montserrat Serra y Blanca Thiebaut. El blog se titulaba "Un contrato no escrito". Desgraciadamente, no ha perdido vigéncia, de modo que he creído que valía la pena reproducirlo. Un año después, las dos logistas de MSF aún no son libres..

Un contrato no escrito
Médicos sin Fronteras  es una de las escasísimas organizaciones que trabaja en zonas de conflicto sin contratar protección armada. Es una característica del modus operandi  de MSF que sólo se ha roto, a lo largo de sus 40 años de existencia, en muy contadas ocasiones. La ausencia de armas facilita la proximidad y, en cambio, como ayer decía Raquel Ayora, responsable de Operaciones de MSF-OCBA, con sede en Barcelona,  “llevar seguridad no garantiza la seguridad”.
Durante mucho tiempo,  la mejor garantía de seguridad para los trabajadores humanitarios de MSF, y de otras organizaciones, ha sido una especie de contrato no escrito que existía entre la ONG y la población a la que se atendía: yo te ayudo, te curo, te vacuno, y tú me proteges.  Un win-win que ha funcionado durante décadas, basado en el conocimiento cotidiano y constante del lugar y de la gente a la que se atiende, muy lejos de las incursiones esporádicas, por masivas que sean, en lugares donde no se ha realizado un trabajo previo de conocimiento del tejido social.
Pero este contrato ya no funciona. Se ha roto, demasiadas veces y con demasiada frecuencia. Hace años que los trabajadores humanitarios se han convertido en una molestia para muchos gobiernos y en una fuente de negocio, ya sea por vía “administrativa”, ya sea por via violenta. Todavía encuentro gente que se sorprende cuando  explico que hay gobiernos que se han convertido en verdaderos maestros en el arte de jugar con las  oenegés, ahora te quiero, ahora te reprimo,  con el fin de obtener el máximo beneficio económico posible, sin que el estado de las poblaciones en situación de crisis importe gran cosa. Y, además, está el provecho político y/o económico que organizaciones de todo tipo piensan obtener mediante el secuestro de trabajadores humanitarios….. de nuevo sin que importe, ni poco ni mucho, la suerte de la población.
Esta es la actual tesitura en Dadaab. La vida de medio millón de personas depende, literalmente, de la ayuda y la asistencia que las organizaciones internacionales les puedan prestar. Algunas han optado por vivir fuera del enorme campo de refugiados; otras, como MSF, han preferido establecerse en el interior. Ahora, tras el secuestro de las dos logistas, MSF ha decidido evacuar una buena parte de su equipo, integrado por una cincuentena de expatriados y unos 200 trabajadores locales,  y mantener sólo el personal imprescindible para las necesidades básicas. El trabajo de MSF dentro del campo se resentirá, obviamente, y la precariedad de los refugiados aún será más aguda.

martes, 15 de mayo de 2012

Qüestió de papers


Imagino que sabeu que em dedico a l’exercici lliure de l’advocacia, faig d’advocat.  El meu camp preferent de treball és el Dret de Família, és a dir, divorcis, separacions, nul-litats matrimonials, filiacions i procediments relatius a la protecció de les persones (tutela etc...), per fer un resum gens detallat,  i també el Dret de Successions.

Voldria fer una curta reflexió sobre un efecte que una crisi, l’econòmica, té sobre unes altres crisis, les matrimonials o de parella estable, i que és l’increment molt apreciable de parelles  que se separen de fet sense signar cap paper ni iniciar cap procediment legal. I tot, diuen, per estalviar-se els dinerons que podria costar passar per un advocat.

Val a dir que la crisi econòmica ha ocasionat un augment significatiu de divorcis o separacions que es resolen per la via del pacte, amb la signatura d’un conveni regulador que, després, és sancionat pel jutge i sense necessitat, per tant, d’anar a un procediment contenciós. Tot divorci o extinció de parella estable que es faci per la via de l’acord  resulta més barat, encara que cada membre de la parella compti amb el seu propi advocat. I ja no diguem si tots dos fan servir els serveis del mateix advocat.

Però hi ha qui no es vol gastar  ni cinc i que, com que les coses ja van bé com estan, no veu necessari que hi hagi els papers que donin força legal a la dissolució de la parella. I, si m’ho permeteu, això comporta una sèrie de riscos sobre els quals convé reflexionar, crec. Posaré un exemple. Fa ja sis anys que la Maria i en Joan van deixar de viure junts. En Joan va marxar de la casa que havia estat el domicili conjugal i la Maria s’hi va quedar amb els dos fills petits del matrimoni. Van acordar, verbalment,  els dies que en Joan tindria els nens i com es repartirien les vacances. També van acordar les quantitats que en Joan hauria de pagar com a manutenció dels nens. Tot va anar bé mentre la relació entre en Joan i la Maria era bona. Fa un temps, la Maria té una parella nova que va anar a viure amb ella i els nens.  En Joan arrufà el nas i va voler  “fer els papers”. Resulta que l’advocat que va contractar   li va dir que la quantitat que pagava cada mes estava molt per sobre de la que li correspondria legalment. Què ha passat? En Joan li va proposar a la Maria de divorciar-se de comú acord, en els mateixos termes que ja funcionaven però, això si, pagant unes quantitats menors en concepte d’aliments pels nens. La Maria no ho va acceptar i la cosa va acabar al jutjat. I ara el jutge ha considerat que no hi ha cap motiu per modificar a la baixa les quantitats que en Joan ha acceptat pagar durant sis anys.

Podria haver estat a la inversa. Imagineu que la Maria hagués acceptat la separació de fet en els termes acordats però sense pensar en si tenia dret o no a una prestació compensatòria o a una compensació per raó de treball. A l’hora de fer “papers”, sis anys més tard,  seria practicament impossible que el jutge li reconegués cap d’aquests dos drets.

Penso que  tenir una separació de fet sense legalitzar no és una situació aconsellable i, per descomptat, no val la pena si  es fa, simplement,  per estalviar uns quants euros.  I això que ara dic en referència a les separacions de fet, també val en molts altres casos com, per exemple,  quant a la conveniència de fer testament. En fi, la meva opinió.


Cuestión de papeles


Imagino que sabreis que me dedico al ejercicio libre de la abogacía. Mi campo preferente de trabajo es el Derecho de Família, es decir, divorcios, separaciones, nulidades matrimoniales, filiaciones y procedimientos relativos a la protección de las personas (tutela etc...), por resumirlo de manera no detallada,  y también el Derecho de Sucesiones.

Quisiera hacer una breve reflexión  sobre un efecto que una crisis, la económica, produce sobre otras crisis, las matrimoniales o de pareja estable, y que resulta en el incremento apreciable de parejas que se separan de hecho sin firmar papel alguno ni iniciar ningún procedimiento legal. Todo, según dicen, para ahorrarse los dinerillos que podría costar acudir a un abogado.

Hay que decir que la crisis económica ha ocasionado un aumento significativo de divorcios y separaciones que se resuelven por la vía del pacto, con la firma de un convenio regulador que, después, es sancionado por el juez, y sin necesidad, por tanto, de acudir a un procedimiento contencioso. Todo divorcio o extinción de pareja estable que siga la vía del acuerdo resulta más barato, aunque cada miembro de la pareja cuente con su propio abogado. Y ya no digamos si los dos utilizan los servicios del mismo letrado.

Pero hay quien no quiere gastar ni cinco y, como las cosas van razonablemente bien, no ve la necesidad de que existan unos papeles que otorguen fuerza legal a la disolución de la pareja. A mi juicio, ello comporta una serie de riesgos sobre los que creo que vale la pena reflexionar. Pondré un ejemplo. Hace ya seis años que María y Joan dejaron de vivir juntos. Joan se marchó de la casa que era domicilio conyugal, en la que quedó María y los dos hijos del matrimonio.  Acordaron, verbalmente, los dias que Joan tendría a los niños y cómo se repartirían las vacaciones. También acordaron las cantidades que Joan pagaría para la manutención de los niños. Todo fué bien mientras la relación entre María y Joan fue buena. Desde hace un tiempo, María tiene una nueva pareja que vive  con ella y los niños.   A Joan no le gustó y quiso “hacer los papeles”. Resulta que el abogado que ha contratado le advirtió, de buen principio, que la cantidad que pagaba cada mes estaba muy por encima  de lo que le correspondería legalmente. ¿Qué ha pasado? Joan propuso a María que se divorciaran de común acuerdo en los mismos términos que ya funcionaban pero, eso sí, pagando unas cantidades menores en concepto de alimentos. María no lo aceptó y la cosa acabó en el juzgado. Ahora, el juez ha considerado que no hay ningún motivo para modificar a la baja las cantidades que Joan ha aceptado pagar durante seis años.

Podría haber sido  a la inversa. Imaginad que María hubiera aceptado la separación de hecho en los términos acordados pero sin  pensar en si tenía derecho o no a una prestación compensatoria o a una compensación por razón de trabajo. A  la hora de hacer los “papeles”, seis años más tarde,  sería prácticamente imposible que el juez le reconociera alguno de estos dos derechos.

Pienso que  tener una separación de hecho sin legalizar no es una situación aconsejable y, por descontado, no merece la pena si  simplemente obedece al deseo de ahorrarse  unos cuantos euros. Y eso que digo en relación a las separaciones de hecho vale, también, para otros muchos casos como, por ejemplo, en cuanto a la conveniencia de hacer testamento. En fin, esa es mi opinión.

miércoles, 25 de abril de 2012

Conec en Kony


Ja fa més de sis mesos que Montserrat Serra i Blanca Thiebaut van ser segrestades quan donaven assistència humanitària a refugiats somalis a Dadaab (Kenia).  El que segueix és el relat amb el qual he obtingut el segon premi en el Certamen de Narrativa de l'Il-lustre Col-legi d'Advocats de Barcelona. Quan l'escrivia,  portava  les dues companyes de Metges sense Fronteres en la memòria.




-Kony. Joseph Kony…
… dic, mentre torno a mirar el rostre negre, que apareix en la pantalla de l’ordinador de la meva filla.. Els ulls, els seus ulls, novament els seus ulls, sempre injectats de sang, potser per la manca de son,  per les drogues o, potser simplement, per l’odi que l’impregna…
-Conec en Kony, Júlia.
I noto com l’esguard de la Júlia passa de la sorpresa a la incomprensió i, després, a la interrogació, en un instant brevíssim.
-El coneixes?
-Conec en Kony.
I torno a fixar-me en els seus ulls, en la seva mirada. Tan inexpressiva i tan buida com jo la recordava, la mirada d’en Kony, el senyor de la guerra, l’amo de la vida i de la mort, la personificació de la crueltat. Fa molt de temps, molt,  però mai no he pogut  oblidar aquells ulls.
Quin sarcasme!, penso.  Anys i anys essent gairebé un nom sense rostre, una mena de fantasma al capdavant d’un dels grups guerrillers més despietats dels centenars que operen a l’Àfrica i ara, de sobte, el món descobreix les seves faccions. I ho fa, no perquè s’hagi sabut que ja fa temps que està perseguit per crims contra la Humanitat, no…. Ara, la cara d’en Kony, com la de qualsevol actor famós,  s’ha convertit en el principal reclam d’una campanya de captació de fons endegada per una oenegé americana de transparència dubtosa…. Youtube en va ple. Milions de visites en pocs dies. Tot un èxit…..
                                            
------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

De matinada, l’aire és fresquet i agradable. És un moment que m’agrada especialment.  Després del silenci de la nit, se senten els ocells i, de vegades, les flors perfumen l’atmosfera.  Amb prou feines hi ha llum  i sé que, a l’altra banda de les parets del compound, ja tothom està en moviment, homes, dones i nens, sobretot dones i nens. Van amunt i avall, per les vores dels camins,  en totes direccions. És l’espectacle dels supervivents, un cant a la vida  dels qui han aconseguit superar la nit, sempre fosca i amenaçadora.
Com de costum, sortim a trenc d’alba, quan ja hi ha claror. Els protocols de seguretat de l’ organització per la qual treballo  són eficaços a força de ser estrictes. Quan es fa fosc, tothom ha de ser ja de retorn a la casa base a Gulu, al nord d’Uganda, i ningú no tornarà a sortir fins l’endemà, quan torni la llum. En aquest racó del món, la foscor és sinònim d’amenaça, de por i de mort.
S’obren les portes metàl·liques, altes i pesades, i sortim a la humanitat. El dia és bonic.   Sempre penso que, a primer cop d’ull, qualsevol diria que som en un indret on tothom és feliç.  Se senten crits i rialles i moltes cares dibuixen somriures. És la felicitat de qui sap que viu a precari i ha aconseguit veure néixer un nou dia? Potser… Avui, la comitiva es redueix a dos vehicles. No anem gaire lluny.
Sacsejat pels clots i les roderes constants que trobem, m’ho miro pel cantó positiu: els camins de terra rogenca pels quals transitem encara estan en condicions acceptables, no gaire malmesos per unes pluges que no acaben d’arribar.. Tot i així, la progressió és lenta, però ja hi estem acostumats, és el pa de cada dia. Malgrat el paisatge, m’ensopeixo una mica i calculo que no falta gaire per arribar a Palaro,  on anem avui. Ja fa tres mesos que sóc aquí i la rutina diària és pràcticament la mateixa, però això no fa que relaxem les mides de seguretat: de tant en tant, cada vegada que passem per llocs predeterminats, cal usar la ràdio “kilo bravo, kilo bravo... this is mobile 4, mobile 12 leaving for Alfa 3 and Alfa 4... over”  Així tothom sap on som.
La frenada m’espavila de cop. En sortir  d’un revolt, topem  amb un grup d’homes que ens fan  senyals per a que parem. Se’ls veu agitats, nerviosos, i jo noto com em poso en guàrdia i el cor se’m fa petit.  Aparentment, no duen armes… Aparentment.. S’acosten al  vehicle, cridant. La tensió és gran, i més quan veiem que en Paul, el xofer, es posa a tremolar i la seva pell negra i llustrosa agafa el color de la cendra. Són acholi, com en Paul, i no entenem gairebé res del que diuen… tret de tres paraules que repeteixen, una vegada i una altra, i que dites de seguit formen  un únic i terrible mot: “elerei, elerei, elerei!!”,  L,R,A, les inicials del Lord's Resistance Army, el temut i cruel grup armat que viu a cavall del nord d’Uganda, el sud del Sudan i l’est de la República Centrafricana, les “proeses” del qual han desgraciat la vida de tantes i tantes famílies.
Fa dies que es rumorejava que els de l’LRA tornen a ser per la regió. Els canals habituals d’informació han anat plens d’indicis, sospites i avistaments no confirmats. Hem hagut d’extremar les mesures de seguretat i  els treballadors locals que ens  ajuden en la nostra feina estan més inquiets i nerviosos. Ja no hi ha tam-tams, si més no en aquesta regió d’Àfrica, però el boca-orella és capaç de transmetre rumors amb tanta o més rapidesa. Fa dies que detectem la por, malgrat els somriures matinals. Ara, el que en Paul aconsegueix dir-nos, és el que tothom temia: l’LRA és aquí i ja ha tornat a actuar. Poc abans de clarejar, han assaltat el petit poblat d’aquests homes i, com sempre, han deixat la mort i la destrucció al seu darrere.
Petita i ràpida deliberació amb els meus companys i decidim variar la ruta. Abans de moure’ns, però, ho comuniquem per ràdio a la base. Un tipus prim, amb els ulls esbatanats, puja al tot terreny per a guiar-nos fins al seu poblat. En Paul diu que creu que  sap on és, però que  s’estima més  que algú el guiï.  De mica en mica, tothom va callant i un silenci pesant s’instal·la en el vehicle. Només se sent la lluita constant del motor. El dia ja no és bonic, els ocells deuen haver callat i l’aire ja no porta cap perfum.
Trobem els primers cossos a poca distància de les cabanes. Tres homes morts, un d’ells mutilat de manera horrible. Ara, el silenci és ja eixordador. Tinc, tenim, basarda d’entrar a les cabanes; ens fa por el què podem trobar-hi. Poc a poc, comencen a sentir-se alguns plors i unes dones apareixen d’entre la vegetació que envolta el llogarret. En veure el tipus prim que ens ha acompanyat, els sanglots es converteixen en crits i udols. Venen més dones, pocs homes i alguns nens petits... En Roy, el meu company americà, vomita en un racó.  No hi ha molts morts, però els que hi ha han sofert una mort horrible, destrossats els homes, violades i destrossades les dones... Hi ha una cabana cremada que deixa veure despulles carbonitzades.  Empasso saliva i començo a marejar-me jo també. Havia sentit parlar de l’acarnissament i la crueltat de l’LRA però, fins avui, no ho havia vist...  Amb el que portem, fem unes quantes cures d’urgència a les ferides que considerem més greus. Tot d’una, mentre embeno un braç obert per un cop de matxet, hi caic: i els nens i les nenes, i els nois i les noies? On són? Els meus ulls es creuen amb els d’en Paul que, com si sabés llegir-los, em diu: Se’ls han endut, Met, se’ls han endut.....


-Us vol veure.
El missatge m’agafa per sorpresa. Miro en Janani i li demano que m’ho repeteixi. I ho fa.
-En Kony us vol veure, vol parlar amb vosaltres
En Janani treballa de guarda nocturn a la nostra base. Està casat amb la Betty, que fa de cuinera, i viuen en unes casetes baixes que no són molt lluny del compound, a Gulu. És acholi, com la gran majoria dels que habiten aquesta regió del nord d’Uganda i, també, com la majoria dels que integren  l’LRA, Joseph Kony inclòs. En Janani i la Betty, juntament amb un dels xofers, en Balam, són els canals més fiables que tenim per saber el que s’està coent a cada moment en la zona. Va ser en Balam el primer que ens va avisar que l’LRA tornava a ser present. Com ho saben, com s’ho fan, ni ho sé ni ho sabré mai, però miro d’aprofitar les seves connexions sempre que em poden resultar útils.
-I quan ens vol veure? On? Com sé que no és un parany?
-Si en Kony volgués fer-te cap mal, no li caldria parar-te un parany.  Tu, estigues a punt i quan arribi el moment, ja t’ho diré.
El moment arriba tres dies més tard. Som, ja, a un parell d’hores lluny de Gulu, en direcció nord, quan el vehicle que avui porta en Balam es desvia del camí habitual. Fa amb prou feines un parell de minuts que hem tancat una de les obligades comunicacions per ràdio amb la base i els hem fet saber  on érem i que tot anava bé. En Balam em mira i no diu res. Veu que ho he entès. En Roy, que va al segon cotxe, també ho deu haver comprès, perquè no toca el clàxon ni fa servir el walkie-talkie. Al cap d’uns kilòmetres, en Balam s’atura i fa baixar els dos treballadors locals que van al cotxe, al temps que li diu a en Roy que pugi. Seguim en un sol vehicle, en Balam i nosaltres dos.
Dir que empasso saliva és poc. Crec que suo com mai no he suat. Intento convèncer-me a mi mateix i em dic que deu ser veritat que vol parlar amb nosaltres, que, si volgués fer-nos mal hauria pogut fer-ho sense tanta comèdia. Si més no, aquest ha estat el raonament que ha convençut els meus responsables a Barcelona per a que donin suport a la iniciativa de veure en Kony. De fet, no estic gaire segur de si ho van entendre bé o no, perquè vam haver d’usar llenguatge encriptat i no estem, ni ells ni jo, gaire avesats a fer-ho.
Arribem a una mena d’enorme amuntegament de roques i ens aturem. Ningú no parla. Penso que, en un altre lloc, aquestes roques de formes capricioses es convertirien en un reclam turístic. Penso que el nerviosisme i la por fa pensar autèntiques bajanades. Fa calor. Tinc set. No se sent res.
I, en un moment, els tenim al voltant. No els he sentit arribar ni he vist d’on sortien Són sis, fortament armats. Pells embrutides, plenes de cicatrius. Ulls inexpressius. N’hi ha un parell que són molt joves.  El que sembla manar diu quatre coses en acholi i ens posem a caminar, ells sis i nosaltres dos. En Balam es queda al cotxe. Alea jacta est, penso i me’n ric de mi mateix per anar a parar al  llatí, ara, justament ara..... No sé el temps que caminem, en silenci,  potser una hora, potser més. El cas és que arribem a una mena de construcció feta amb branques i lones. La meva mirada busca l’home que hem vingut a veure, però m’adono que només n’he vist un parell de fotos de mala qualitat i  que no sé qui és. La “tenda” està sola, isolada, i no hi ha cap senyal que permeti imaginar que aquest és un campament de l’LRA.
I aleshores, apareix. El reconec a l’instant, contra el que em pensava. Alt, no gaire corpulent, vestit amb roba militar, porta un bastó a la mà, una pistola a la cintura i ulleres de sol. Sense dir-nos res, va cap a la “tenda” i s’asseu a dins. Tot en silenci. Un dels guerrillers ens indica que fem el mateix. Asseguts cara a cara, en Kony es treu les ulleres de sol i em mira. No oblidaré mai els seus ulls. Inexpressius, freds, buits, injectats de sang.
Parla anglès, i el parla bé.  Pregunta el que fem i el que deixem de fer. Vol saber per quina raó treballem on treballem i no ho fem a d’altres zones de la regió. Al cap de cinc minuts, tinc la certesa que en Kony està perfectament al corrent dels nostres criteris i, fins i tot, dels nostres projectes futurs. Pregunta, però ja ho sap tot: que donem suport al govern en programes de tuberculosis i VIH-sida, que fem servir una teràpia combinada per combatre la malària, que és la principal causa de mortalitat infantil a Uganda...
-No vull que els nens morin. Això és especialment important per a mi. Vull que vostès sàpiguen que no els molestarem en les seves activitats.
La seva veu sona neutra, impersonal. Curiosament, m’adono que m’he relaxat molt. Llavors, un guerriller allarga un objecte  a en Kony. És una ràdio.
-És l’hora d’escoltar la BBC
I sona la sintonia de la BBC World Service, la mateixa que nosaltres busquem a totes hores a la base. Em distrec un moment, tot pensant en la importància de la ràdio  a l’Àfrica , l’únic mitjà que permet que les informacions arribin a tot arreu, quan noto que en Roy es tensa. Paro atenció i encara arribo a entendre:
-... sigui perseguit pel Tribunal Penal Internacional.  L’organització considera Joseph Kony com responsable de crims contra la Humanitat.
Quedo glaçat i és com si el terra s’enfonsés a sota meu. La secció francesa de la mateixa organització per la qual treballo, i en nom de la qual estic parlant amb en Kony,  acaba de demanar que l’home que tinc al davant  sigui perseguit pel Tribunal Penal Internacional per emprar nens soldats i convertir nenes en esclaves sexuals! Miro en Roy i està tan paralitzat com jo.  Es fa un silenci opressiu. Els segons semblen no passar, l’aire s’ha immobilitzat.  Lentament, en Kony es torna a posar les ulleres al temps que s’aixeca. M’aixeco, també, preguntant-me si és la darrera vegada que ho podré fer. I, aleshores, en Kony es gira cap a mi i, mastegant les paraules, diu:
-Aquests francesos, què estúpids que arriben a ser!!!
I riu.


La meva última nit a Gulu.  Tinc sentiments confosos, mixed feelings que diuen en anglès. Tinc ganes de marxar, és cert, però també tinc ganes de quedar-me. O, potser, tinc ganes de saber si alguna de les coses que he fet aquí ha servit per alguna cosa. Pregunta retòrica, em dic. És clar que moltes de les coses que he fet han estat útils, em reconforto.
Tothom riu. En Roy riu, encara li queden tres o quatre setmanes. La Laura  riu, és qui m’ha vingut a substituir. Fa estona que en Balam ha marxat a casa seva. Abans, hem compartit una cervesa. Sabent que potser no el tornaria a veure, no he pogut estar-me de fer-li la pregunta.
-Com sabies que volia parlar amb nosaltres?
I ha rigut. No ha dit res. Només una petita espurna als seus ulls, com volent dir: “tu te’n vas, però  jo em quedo; jo sóc d’aquí i sé com funcionen les coses aquí. Pots documentar-te i estudiar tot el que vulguis, que hi ha coses que no sabràs mai”
Cauen les cerveses, creix el cansament.  Hi ha companys d’altres organitzacions, uns quants locals,  la majoria estrangers.  Entre ells en Marc, català com jo, que en té per uns quants mesos. Una festa és una festa i, en un lloc com aquest, cal no desaprofitar-la. Tothom és aquí perquè vol, ha vingut lliurement,  però això no treu que els estats d’ànim siguin molt variables i fluctuants, de manera que trobar els “col·legues” sempre és una teràpia recomanable.  Sona la música, és dissabte i a Gulu sonen moltes músiques.
Respiro l’aire africà profundament. Aquest vespre, el trobo més perfumat que mai. Intento sentir tots els sons, totes les síl·labes de la nit que va caient. Me’ls voldria endur amb mi.
-Com creus que acabarà tot això, Marc?
-Tard o d’hora, Uganda s’enfrontarà seriosament amb l’LRA i el farà fora. Llavors només serà qüestió de temps que enxampin en Kony.
-I tu, Roy, que en penses?
-Potser... Però no n’estic tan segur... De què enxampin en Kony, vull dir. Aquest home és el diable! Ja té collons que ens digui que no ens molestarà perquè, així, li cuidem els nens i les nenes, la seva mà d’obra!
Tanco els ulls i em deixo endur pels sentits. Àfrica. Allà lluny, molt lluny, sembla que sonin rítmicament els tambors. L’aire es torna fresquet, com el de la matinada....


Trobo la carretera que em porta de Kampala a Gulu en unes condicions molt millors que no pas la recordava. Han passat quatre  anys i moltes coses han canviat a Uganda. El país ha retrobat una certa estabilitat política i ja fa mesos que no hi fa confrontacions armades d’importància a la major part del territori, tret del nord, on jo m’encamino... Hi ha controls militars per tot arreu i no hi són per fer bonic. Intento fer una foto del riu Nil des del pont que hi ha a l’alçada de les Karuma Falls i de seguida venen un parell de soldats que m’ho impedeixen amb molt poca amabilitat. Quin secret deu amagar el Nil?, penso jo... O potser és el pont?
Gulu es veu maca. L’exèrcit té la mà guanyadora contra l’LRA i ja fa temps que les activitats dels “rebels” han anat disminuint, per bé que encara protagonitzen accions sagnants de tant en tant. Quan arribo a la base dels meus anterior companys, tinc moltes preguntes a fer. Ara,  torno a ser periodista i vinc a parlar amb els “commuters”.
Em rep l’actual responsable, en Hans, holandès, però abans que puguem encetar la conversa apareix la Betty amb una rialla que li omple tota la cara i m’abraça. Moltes vegades m’havia preguntat què se n’havia fet de les persones amb qui jo havia treballat a Gulu. Sé que en Roy és ara al Sud del Sudan, a no molta distància d’aquí geogràficament parlant però, al mateix temps, tan lluny! Sé que en Balam ja no treballa per l’ organització... i sé que en Janani va desaparèixer un dia i després va retornar i ningú no li ha fet preguntes i segueix fent de guarda nocturn. Ara dorm.
En Hans somriu i em diu que ja em puc preparar a fer els honors al menjar que ha disposat la Betty, que si deixo alguna cosa s’ho prendrà malament. Prou que ho sé, penso!  Mentre  dinem, vaig sabent detalls de l’evolució que segueix la regió de Gulu. Poc temps després de la meva marxa, les activitats de l’LRA van assolir nivells d’una crueltat inimaginable. La violència es va estendre per tota la regió, violència de l’LRA però també violència de l’exèrcit. La gent va començar a abandonar els poblats i a concentrar-se a uns quants camps de refugiats que, ben aviat, van resultat del tot insuficients. Durant aquests anys, l’organització ha esmerçat molts diners i esforços en proporcionar salut primària en aquests camps de refugiats, al temps que mirava d’atendre-hi les emergències i els casos obstètrics complicats.
Ara, la violència ha disminuït, però encara n’hi ha. La gent és reticent a abandonar els camps de refugiats i retornar a casa seva, tenen por de fer-ho. I, pel que fa als poblats més propers a  Gulu, s’ha originat el fenomen dels “ night commuters”. Cada capvespre, milers  de nois i noies es llancen a camins i carreteres i caminen fins a Gulu, on passen la nit en algun dels petits camps o instal·lacions que diverses organitzacions, tan locals com internacionals, han preparat. D’aquesta manera, eviten ser segrestats per les forces d’en Kony.  En Hans em diu que d’aquí a una estona, quan comenci a fosquejar, anirem a l’Arca de Noè.
El capvespre equatorial  és fascinant quan camines sense cap sentit d’urgència. La llum esdevé groga, després rogenca i, en un tres i no res, desapareix. Capvespres curts i intensos.  Els carrers de Gulu són plens de gent, sempre amunt i avall, que aprofita les últimes clarors del dia En un lloc una mica més elevat, al mig d’un descampat, diviso una nau industrial que abans no hi era. És com un gran magatzem  i és allà on anem. A mida que ens hi acostem,  trobem més i més nois, tot nois, que van en la mateixa direcció, embolicats en les seves flassades. Són “commuters”. N’hi ha de vuit, deu, dotze, catorze anys... N’hi ha algun que sembla més gran. Es coneixen, van junts, riuen i juguen... Arriben de tot arreu, lleugers, contents. Són nens, i aquesta nit podran dormir sense por
Una mica més enllà, veig llums forts, semblen focus.
-Marc! Què hi fas aquí?
-I tu?
Sorpreses i abraçades. En Marc, afaitat, net, quasi elegant,  és el culpable de la presència dels focus... i de la càmera. Per un moment penso si s’ha fet periodista, com jo. Però no, no és això.
-Ara treballo pel Tribunal Penal Internacional i formo part de l’equip que recull proves i testimonis contra en Joseph Kony. Una bona colla dels nois que vénen a passar la nit aquí ja han estat segrestats per en Kony i han aconseguit sobreviure. El seu testimoni és essencial i determinant. Ahir vaig estar a  l’ estació d’autobusos, on hi ha un refugi per a noies, i encara en tinc per sis dies més.....
El que segueix és un veritable  retorn a l’infern.
Els ulls  d’en Douglas romanen ben oberts, una taca blanca en tanta negror, mentre escolta el que explica l’Ouza. En Douglas té tretze anys i, quan en tenia vuit, en Kony es va emportar el seus germans Ouza i Tommy, que aleshores  tenien  dotze i onze anys.
Mentre escric, em tremolen les mans. Foscor absoluta al nostre entorn, només trencada pels focus, mentre un noi, que ara té disset anys, explica com el van obligar a matar el seu germà, com li van donar un matxet i el van obligar a tallar-li el coll. I explica que encara pot estar content, perquè a d’altres nois els van obligar a matar els seus pares i això ell, l’Ouza, no ho hauria fet. Sanglota l’Ouza i continua el relat, com quan li donaven alguna cosa per fumar i alguna cosa per beure i el llençaven al combat, els nois els primers, que sou més valents, li deien.
Hi ha llàgrimes en alguns ulls, jo també ploro. Són molts els Ouza de la regió. Nois que ja han matat quan, a Catalunya, encara serien en etapa d’ensenyament obligatori. Veuen caure els seus germans, els seus amics, potser, fins i tot els seus pares.... Alguns es suïciden, d’altres es queden amb la guerrilla, uns quants s’escapen, com  l’Ouza. No puc evitar de pensar en els meus fills....
Deixo d’escriure.... Escolto com  explica que volia fugir però que no s’atrevia perquè, si l’atrapaven, era una mort segura. Explica que l’obligaven a presenciar les execucions dels qui ho havien provat i no ho havien aconseguit. A més,  diu l’Ouza, no tenia ni idea de si quedava viu algú de la seva  família. Un dia, el van ferir en un combat. El van donar per mort i el van deixar enrere... L’Ouza no sap el temps que va passar abandonat entre cadàvers, només recorda que el van trobar unes dones i el van portar fins una cabana i li van donar menjar i  beure.
Passen les hores. Fa estona que en Hans ha retornat a la base. En Marc i jo estem estirats sobre la gespa, esgotats i absorts en la contemplació de la magnificència del cel estelat, sense parlar, sense dormir. La serenitat és total. M’aixeco i, tan silenciosament com puc, m’acosto a una de les portes de la nau industrial. Miro i veig desenes de cossos dormint pacíficament sota un mar de flassades, una sensació de pau, de tranquil·litat, de seguretat. I, encara en aquest moment, em ve al cap el que ha explicat un altre segrestat, en Peter, quan ens ha dit que, de nit,  el persegueixen els somnis de les coses dolentes que va fer mentre va ser amb en Kony i no el deixen dormir. Torno a pensar en els meus fills i em poso a plorar inconteniblement....
Es hora d’aixecar-se. En Marc ha aconseguit dormir una miqueta, però jo no he pogut. Encara no són les sis del matí quan veiem que els nens es van aixecant i, embolicats novament en les flassades, inicien el camí de retorn a casa. Al matí aniran a l’escola, com molts altres nens del món, però quan arribi el capvespre,  aquests tornaran a l’Arca de Noè...
Mentre esmorzem, el meu company em proposa que l’acompanyi durant els sis dies que encara treballarà a Gulu. Avui vol anar a Lalogi, on  hi ha un centre de reinserció de nens i nenes que han estat segrestats per la guerrilla. En Marc vol recollir, sobretot, els relats de les noies, convertides en joguines sexuals en mans dels guerrillers. I vol documentar-se  sobre les especialment difícils condicions de retorn que pateixen, sovint rebutjades quan arriben amb alguns fills als braços, sovint completament destruïdes si han hagut de deixar aquests fills enrere.
Em sento molt cansat, terriblement cansat.
-Marc, creus que servirà d’alguna cosa tot això que fas?
-Recordo que ja t’ho vaig dir un dia: tard o d’hora, en Kony serà jutjat per tot això.
-Potser...  Crec que costarà atrapar en Kony...Però, per si arriba el cas, som-hi, Marc,      t’acompanyo.


Amb el temps, les celles d’en Luis Moreno Ocampo s’han tornat més espesses i amenaçadores. O, si més no, això és el que em sembla. L’acabo de veure, una vegada més, en aquest vídeo que la oenegé nord-americana ha penjat a la xarxa i que està resultant un veritable impacte, a l’estil americà, això si, de bons i dolents.
Anys enrere, a finals dels 80 del segle passat, en Luis estava molt més prim, tot i que les seves celles ja infonien respecte. De tant en tant, solíem anar a algun dels restaurants de la Costanera, a Buenos Aires,  un grapat de periodistes entusiastes i inexperts i ell, i fèiem grans teories i arreglàvem el món al voltant d’uns bons plats de carn i en unes sobretaules inacabables. Aleshores, en Luis treballava amb l’entranyable Julio César Strassera en el procés que va acabar amb la condemna dels integrants de les juntes militars argentines.
“Hi ha d’haver una justícia internacional. Hi ha crims la persecució dels quals  no  es pot aturar a l’aduana”, ja solia dir. Ara, en Luis encapçala la Fiscalia al Tribunal Penal Internacional. Durant un temps, li vaig perdre la pista, fins que el vaig retrobar a La Hàia. I, ara, el veig dient que en Kony és el primer de la llista dels perseguits pel TPI per crims contra la Humanitat.
Però en Kony encara és escàpol. Ningú no li ha posat la mà a sobre. Somric quan, solemnement, en Luis Moreno Ocampo diu “Necessitem un pla per arrestar en Kony. I hem de ser seriosos amb això”... Seriosos! Quins nassos! Fa ja set anys que el TPI va llençar l’ordre internacional d’arrest contra en Joseph Kony i encara ara,  per més que no hi ha cap govern que empari o doni suport l’LRA, en Kony és lliure.
La decepció se’m deu endevinar, perquè la Júlia em vol animar i em diu:
-Mira, papa, el TPI acaba d’emetre la seva primera sentència. Ha declarat un  antic dirigent  guerriller del Congo, Thomas Lubanga, culpable de fer servir nens soldats.
Examino la foto que m’ensenya la meva filla. Instintivament, busco els ulls d’en Lubanga. No m’impressionen. Són freds, també buits, però no res més.. No són com els ulls d’en Kony. Aquests, no els oblidaré mai, injectats de sang. I estic encara més segur que costarà atrapar-lo . Costarà molt.... Conec en Kony....