sábado, 13 de octubre de 2012

Ha passat un any

Fa un any començava aquest blog amb el segrest de la Montserrat Serra i Blanca Thiebaut. El blog es dèia "Un contracte no escrit". Dissortadament, no ha perdut vigència, de manera que he cregut que valia la pena reproduïr-lo. Un any després, les dues logistes d'MSF encara no són lliures.

 Un contracte no escrit

Metges sense Fronteres  és una de les escassíssimes organitzacions que treballa en zones de conflicte sense  contractar cap mena de protección armada. És una característica del modus operandi d’MSF que només s’ha trencat, al llarg dels seus 40 anys d’existència, en molt comptades ocasions. L’absència d’armes facilita la proximitat i en canvi, com dèia ahir la Raquel Ayora, responsable d’Operacions d’MSF-OCBA, amb seu a Barcelona,  “portar seguretat no garanteix la seguretat”.

Durant molt de temps, la millor garantía de seguretat pels treballadors d’MSF, i d’altres organitzacions també, ha estat una mena de contracte no escrit que hi havia entre la ONG i la población a la qual s’atenia: jo t’ajudo, et curo, et vacuno,  i tu em protegeixes.  Un win-win que ha funcionat durant dècades, basat en el coneixement  quotidià  i persistent  del lloc i la gent  a qui s’atén, molt lluny de les incursions esporàdiques, per massives que siguin,  en llocs on no s’ha fet una feina  prèvia de coneixement de la xarxa social.

Però aquest contracte  ja no funciona. Aquest contracte ja s’ha trencat, massa vegades i massa sovint. Els treballadors humanitaris ja fa anys que s’han convertit en una molèstia per a molts governs i en una font de negoci, per via “administrativa” o per via violenta. Encara trobo gent que se sorprèn  quan explico que hi ha governs que han esdevingut veritables  mestres en l’art de jugar amb les oenegés, ara t’estimo,  ara et reprimeixo,  per tal de treure tot el benefici econòmic possible, sense que l’estat de les poblacions en situació de crisi els importi gran cosa. I, després, hi ha el profit polític  i/o econòmic  que organitzacions de tota mena, grans i petites, pensen treure mitjançant  el segrest de treballadors  humanitaris…. novament, sense que importi  gens ni mica el que li passi a la població.
.
Aquesta és la tesitura ara a Dadaab. La vida de mig milió de persones depen, literalment , de  l’ajuda  i assistència  que les organitzacions internacionals els puguin donar. Algunes opten per viure fora de l’enorme camp de refugiats; d’altres, com MSF,  han considerat millor establir-se a dins. Ara, després del segrest de les dues logistes, MSF  ha decidit evacuar una bona part del seu equip, que estava format d’una cinquantena d’expatriats i uns dos-cents  treballadors locals, i mantener-hi, només,  el personal imprescindible per les necessitats bàsiques.  Els  treballs que MSF ha estat fent dins del camp se’n ressentiran i la precarietat  dels refugiats será encara més aguda.

M'hauria agradat començar aquest blog d'una altra manera. Mantinc els dits creuats amb força per a que tot acabi bé.

Ha pasado un año
Hace un año iniciaba este blog con el secuestro de  Montserrat Serra y Blanca Thiebaut. El blog se titulaba "Un contrato no escrito". Desgraciadamente, no ha perdido vigéncia, de modo que he creído que valía la pena reproducirlo. Un año después, las dos logistas de MSF aún no son libres..

Un contrato no escrito
Médicos sin Fronteras  es una de las escasísimas organizaciones que trabaja en zonas de conflicto sin contratar protección armada. Es una característica del modus operandi  de MSF que sólo se ha roto, a lo largo de sus 40 años de existencia, en muy contadas ocasiones. La ausencia de armas facilita la proximidad y, en cambio, como ayer decía Raquel Ayora, responsable de Operaciones de MSF-OCBA, con sede en Barcelona,  “llevar seguridad no garantiza la seguridad”.
Durante mucho tiempo,  la mejor garantía de seguridad para los trabajadores humanitarios de MSF, y de otras organizaciones, ha sido una especie de contrato no escrito que existía entre la ONG y la población a la que se atendía: yo te ayudo, te curo, te vacuno, y tú me proteges.  Un win-win que ha funcionado durante décadas, basado en el conocimiento cotidiano y constante del lugar y de la gente a la que se atiende, muy lejos de las incursiones esporádicas, por masivas que sean, en lugares donde no se ha realizado un trabajo previo de conocimiento del tejido social.
Pero este contrato ya no funciona. Se ha roto, demasiadas veces y con demasiada frecuencia. Hace años que los trabajadores humanitarios se han convertido en una molestia para muchos gobiernos y en una fuente de negocio, ya sea por vía “administrativa”, ya sea por via violenta. Todavía encuentro gente que se sorprende cuando  explico que hay gobiernos que se han convertido en verdaderos maestros en el arte de jugar con las  oenegés, ahora te quiero, ahora te reprimo,  con el fin de obtener el máximo beneficio económico posible, sin que el estado de las poblaciones en situación de crisis importe gran cosa. Y, además, está el provecho político y/o económico que organizaciones de todo tipo piensan obtener mediante el secuestro de trabajadores humanitarios….. de nuevo sin que importe, ni poco ni mucho, la suerte de la población.
Esta es la actual tesitura en Dadaab. La vida de medio millón de personas depende, literalmente, de la ayuda y la asistencia que las organizaciones internacionales les puedan prestar. Algunas han optado por vivir fuera del enorme campo de refugiados; otras, como MSF, han preferido establecerse en el interior. Ahora, tras el secuestro de las dos logistas, MSF ha decidido evacuar una buena parte de su equipo, integrado por una cincuentena de expatriados y unos 200 trabajadores locales,  y mantener sólo el personal imprescindible para las necesidades básicas. El trabajo de MSF dentro del campo se resentirá, obviamente, y la precariedad de los refugiados aún será más aguda.