Fa un any començava aquest blog amb el segrest de la Montserrat Serra i Blanca Thiebaut. El blog es dèia "Un contracte no escrit". Dissortadament, no ha perdut vigència, de manera que he cregut que valia la pena reproduïr-lo. Un any després, les dues logistes d'MSF encara no són lliures.
Un contracte no escrit
Metges sense Fronteres és una de les escassíssimes organitzacions que treballa en zones de conflicte sense contractar cap mena de protección armada. És una característica del modus operandi d’MSF que només s’ha trencat, al llarg dels seus 40 anys d’existència, en molt comptades ocasions. L’absència d’armes facilita la proximitat i en canvi, com dèia ahir la Raquel Ayora, responsable d’Operacions d’MSF-OCBA, amb seu a Barcelona, “portar seguretat no garanteix la seguretat”.
Un contracte no escrit
Metges sense Fronteres és una de les escassíssimes organitzacions que treballa en zones de conflicte sense contractar cap mena de protección armada. És una característica del modus operandi d’MSF que només s’ha trencat, al llarg dels seus 40 anys d’existència, en molt comptades ocasions. L’absència d’armes facilita la proximitat i en canvi, com dèia ahir la Raquel Ayora, responsable d’Operacions d’MSF-OCBA, amb seu a Barcelona, “portar seguretat no garanteix la seguretat”.
Durant
molt de temps, la millor garantía de seguretat pels treballadors d’MSF,
i d’altres organitzacions també, ha estat una mena de contracte no
escrit que hi havia entre la ONG i la población a la qual s’atenia: jo
t’ajudo, et curo, et vacuno, i tu em protegeixes. Un win-win que ha
funcionat durant dècades, basat en el coneixement quotidià i
persistent del lloc i la gent a qui s’atén, molt lluny de les
incursions esporàdiques, per massives que siguin, en llocs on no s’ha
fet una feina prèvia de coneixement de la xarxa social.
Però aquest contracte ja no funciona. Aquest contracte ja s’ha trencat, massa vegades i massa sovint. Els
treballadors humanitaris ja fa anys que s’han convertit en una molèstia
per a molts governs i en una font de negoci, per via “administrativa” o
per via violenta. Encara trobo gent que se sorprèn quan explico que hi
ha governs que han esdevingut veritables mestres en l’art de jugar amb
les oenegés, ara t’estimo, ara et reprimeixo, per tal de treure tot
el benefici econòmic possible, sense que l’estat de les poblacions en
situació de crisi els importi gran cosa. I, després, hi ha el profit
polític i/o econòmic que organitzacions de tota mena, grans i petites,
pensen treure mitjançant el segrest de treballadors humanitaris….
novament, sense que importi gens ni mica el que li passi a la població.
.
Aquesta
és la tesitura ara a Dadaab. La vida de mig milió de persones depen,
literalment , de l’ajuda i assistència que les organitzacions
internacionals els puguin donar. Algunes opten per viure fora de
l’enorme camp de refugiats; d’altres, com MSF, han considerat millor
establir-se a dins. Ara, després del segrest de les dues logistes, MSF
ha decidit evacuar una bona part del seu equip, que estava format d’una
cinquantena d’expatriats i uns dos-cents treballadors locals, i
mantener-hi, només, el personal imprescindible per les necessitats
bàsiques. Els treballs que MSF ha estat fent dins del camp se’n
ressentiran i la precarietat dels refugiats será encara més aguda.
M'hauria agradat començar aquest blog d'una altra manera. Mantinc els dits creuats amb força per a que tot acabi bé.
Ha pasado un año
Hace un año iniciaba este blog con el secuestro de Montserrat Serra y Blanca Thiebaut. El blog se titulaba "Un contrato no escrito". Desgraciadamente, no ha perdido vigéncia, de modo que he creído que valía la pena reproducirlo. Un año después, las dos logistas de MSF aún no son libres..
Ha pasado un año
Hace un año iniciaba este blog con el secuestro de Montserrat Serra y Blanca Thiebaut. El blog se titulaba "Un contrato no escrito". Desgraciadamente, no ha perdido vigéncia, de modo que he creído que valía la pena reproducirlo. Un año después, las dos logistas de MSF aún no son libres..
Un contrato no escrito
Médicos sin Fronteras es
una de las escasísimas organizaciones que trabaja en zonas de conflicto
sin contratar protección armada. Es una característica del modus
operandi de MSF que sólo se ha
roto, a lo largo de sus 40 años de existencia, en muy contadas
ocasiones. La ausencia de armas facilita la proximidad y, en cambio,
como ayer decía Raquel Ayora, responsable de Operaciones de MSF-OCBA,
con sede en Barcelona, “llevar seguridad no garantiza la seguridad”.
Durante mucho tiempo, la
mejor garantía de seguridad para los trabajadores humanitarios de MSF, y
de otras organizaciones, ha sido una especie de contrato no escrito que
existía entre la ONG y la población a la que se atendía: yo te ayudo,
te curo, te vacuno, y tú me proteges. Un
win-win que ha funcionado durante décadas, basado en el conocimiento
cotidiano y constante del lugar y de la gente a la que se atiende, muy
lejos de las incursiones esporádicas, por masivas que sean, en lugares
donde no se ha realizado un trabajo previo de conocimiento del tejido
social.
Pero este contrato ya no
funciona. Se ha roto, demasiadas veces y con demasiada frecuencia. Hace
años que los trabajadores humanitarios se han convertido en una molestia
para muchos gobiernos y en una fuente de negocio, ya sea por vía
“administrativa”, ya sea por via violenta. Todavía encuentro gente que
se sorprende cuando explico que hay gobiernos que se han convertido en verdaderos maestros en el arte de jugar con las oenegés, ahora te quiero, ahora te reprimo, con
el fin de obtener el máximo beneficio económico posible, sin que el
estado de las poblaciones en situación de crisis importe gran cosa. Y,
además, está el provecho político y/o económico que organizaciones de
todo tipo piensan obtener mediante el secuestro de trabajadores
humanitarios….. de nuevo sin que importe, ni poco ni mucho, la suerte de
la población.
Esta es la actual
tesitura en Dadaab. La vida de medio millón de personas depende,
literalmente, de la ayuda y la asistencia que las organizaciones
internacionales les puedan prestar. Algunas han optado por vivir fuera
del enorme campo de refugiados; otras, como MSF, han preferido
establecerse en el interior. Ahora, tras el secuestro de las dos
logistas, MSF ha decidido evacuar una buena parte de su equipo,
integrado por una cincuentena de expatriados y unos 200 trabajadores
locales, y mantener sólo el
personal imprescindible para las necesidades básicas. El trabajo de MSF
dentro del campo se resentirá, obviamente, y la precariedad de los
refugiados aún será más aguda.