Mandela i les reines

Fa ja una estona que la televisió em permet veure les imatges de la cerimònia de comiat a Nelson Mandela. L’acte se celebra a l’estadi Soccer City de Soweto. No sé per què, el locutor no para de repetir que hi són presents un centenar  de caps d’estat i de govern i, només de tant en tant, fa esment dels centenars de milers de sudafricans que la segueixen de fora de l’estadi.

Vint-i-tres anys ha pogut viure en llibertat retrobada  Nelson Mandela. Vint-i-tres anys des d’aquell mes de febrer del 1990 en que va sortir de la presó. L’impacte de la seva sortida va ser immediat, eixordador... Vull explicar, aqui, com ho vaig viure.

Jo era a Assuan, Egipte, Nil amunt. En aquella època, treballava com a corresponsal de Rádio Nacional de España al Pròxim Orient i vivia a El Caire. El govern egipci, que presidia Hosni Mubarak, havia organitzat juntament amb la UNESCO un gran acte de llençament  i impuls per a la reconstrucció de la mítica Biblioteca d’Alexandria. Hi havien d’assistir membres de la realesa i presidents, alts dignataris d’arreu del món, amb un sol objectiu: atorgar una pàtina de distinció i glamour a l’empresa que el règim egipci volia portar a terme.

Centenars de periodistes havien viatjat a Assuan.  Els actes havien de durar dues jornades i culminaven en dia 12 de febrer de 1990 amb la signatura de la denominada  “Declaració d’Assuan per a la reconstrucció de l’Antiga Biblioteca d’Alexandria”.  Entre els signataris, el president francés, François Miterrand, l’emir president dels Emirats Arabs Units, Sheikh Zayed Bin Sultan Al-Nahyan, l’aleshores parlamentària grega Melina Mercouri,  la noruega Gro Harlem Brundtland, que poc després tornaria a ser primera ministre del pais escandinau..... i les reines Sofia d’Espanya, Noor de Jordània, i la princesa Carolina de Mónaco. Tot estava preparat per tenir un amplíssim ressó en els mitjans de comunicació internacionals, per ser notícia de primera plana a tot arreu.

Mentrestant, la tribu de periodistes  gaudiem   d’un dels  entorns més màgics que conec. Al captard, una colla ens reuniem i preniem una copa a la terrassa del vetust i colonial Hotel Old Cataracts , contemplant com el dia moria desert enllà,  mentre les tranquiles aigües del Nil viatjaven pausadament  davant nostre, solcades per una multitud de veles triangulars de les faluques que tornaven a casa. I és allà que ho varem saber. Tot i que el president sudafricà,  Frederick de Klerk ja havia decidit el seu alliberament dies abans, el cert és que Mandela encara continuava  a la presó.... fins aquell dia 11 de febrer de 1990 en que, per fi, va sortir al carrer.

L’endemà, els actes d’Assuan van fer-se seguint el programa previst. Les xafarderies anaven perque la reina d’Espanya i la princesa de Mónaco portaven uns vestits pràcticament idèntics. Molts mitjans de comunicació es van fer ressó de la signatura  de la pomposa Declaració d’Assuan....però, aquell dia,  la gran notícia, la primera plana arreu del món,  va ser  l’alliberament d’en Nelson Mandela.

Els meus respectes, Madiba.

Les faltes personals de l’alcaldessa Conesa

A Sant Cugat hi ha tres  clubs de bàsquet que participen en competicions federades. Són l’Europa Sports Center, el QBàsquet Sant Cugat i la UESC.  Aquest darrer és el més veterà de tots i aquesta temporada posarà en competició una vintena d’equips (no puc dir la xifra exacta atès que, quan escric això, no tenen la web actualitzada), la qual cosa significa uns 260 esportistes, més o menys.  El QBàsquet és l’hereu de l’antic CB Mirasol, i aquesta temporada presenta catorze equips,  la qual cosa vol dir uns 185 esportistes. Les dades de l’Europa Sports Center,  les desconec.

Hi ha mar de fons. Abans de seguir, deixeu-me dir que el meu fill Martí juga  amb el QBàsquet. Segueixo. Hi ha mar de fons.  De fet, ja fa temps que n’hi ha, i el darrer episodi ha estat, és, el repartiment de les pistes municipals entre la UESC i el QBàsquet. Obeint els desitjos de la UESC, l’Ajuntament ha fet una distribució  discriminatòria i injusta, i ho ha fent sabent que perjudicava clarament el QBàsquet, per més que ara ho  vulgui vestir amb criteris de proporcionalitat i respecte a la història.

Divendres passat, l’alcaldessa Mercè Conesa va ser interpel-lada sobre aquest punt en la Línia Directa de Cugat TV. I va deixar anar unes quantes perles, que crec que convé contestar, matisar o rebutjar.

D’entrada va dir que la distribució de les pistes s’ha fet seguint criteris proporcionals: ja que el 60% dels jugadors són de la UESC, doncs el 60% de les pistes han estat destinades a aquesta entitat, i l’altre 40% al QBàsquet  (de l’Europa, com que ja tenen instal-lacions pròpies, ni n’ha parlat). Però l’alcaldessa va ser força múrria i ho va deixar així, sense entrar en detalls.

 Veureu, pel que fa al  bàsquet, l’Ajuntament  disposa de tres pistes als pavellons de la Rambla del Celler, les pistes dels CEIP Maragall, Catalunya i La Floresta i les instal-lacions de l’Europa Sports Center que lloga unes quantes hores setmanals. Doncs bé, el 60-40 que diu l’alcaldessa és: les instal-lacions més cèntriques, a les quals es pot arribar a peu, més còmodes i amb millor paviment, per la UESC (els pavellons de la Rambla del Celler, el Maragall i l’Europa); les instal-lacions més atrotinades, on s’hi ha d’anar en cotxe perque el transport públic és escàs o no n’hi ha,  amb paviment i cistelles deteriorades, pel QBàsquet (l’escola Catalunya i la de La Floresta), per no parlar de les pistes exteriors del Catalunya, de ciment, que també han tocat al QBàsquet.

I, com que l’alcaldessa va dir que el QBàsquet també té accés a les pistes cèntriques, deixeu-me que ho admeti: sí, és veritat,  el QBàsquet  ha obtingut la gràcia de disposar del 7% de les hores setmanals d’entrenament de bàsquet al Pav. 1..... L’altre 93% és per la UESC. Això, l’alcaldessa s’ho va guardar, obviament.

Després va venir a dir que el QBàsquet és, de fet, el CB Mirasol transformat, ara amb més voluntat transversal dins de Sant Cugat.... I va trobar molt normal que si a Mirasol hi ha instal-lacions, doncs que es facin les activitats allà.  Aquí, l’alcaldessa va mostrar una considerable ignorància sobre la composició del QBàsquet. Veureu, ja fa temps que entre els jugadors i membres de la directiva del QBàsquet hi ha molt poca gent de Mirasol  (i, penso jo, encara que n’hi hagués molta, què?) De fet,  n’hi ha molts més que viuen al costat dels pavellons de la Rambla del Celler que no pas a Mirasol.  I, d’altra banda, a Mirasol no hi ha instal-lacions suficients. La pista del CEIP Catalunya, a la que l’alcaldessa es refereix quan parla dels “incidents que es van produïr al pavelló de Mirasol”,  és encara perillosa per més matalassos que s’hi hagin posat. Les espatlleres, les porteries d’handbol i les mateixes parets estan a tocar  de les línies que delimiten el camp. Això, la gent del  CB Mirasol ja féia temps que ho denunciava i l’Ajuntament no movia fitxa, fins que va passar el que va passar i un noi es va haver d'estar-se uns quants dies a la UCI a causa d’una trompada greu. Va ser en aquell moment, i només en aquell moment, que el  CB Mirasol va poder anar a jugar els  partits de tots els seus equips als pavellons de la Rambla del Celler... Diumenges a la tarda, naturalment, que és quan els pavellons estaven tancats. Ara,  la UESC  ja ha “conquerit” també la primera franja dels diumenges a la tarda, la de les 4, i el QBàsquet queda arraconat a horaris més tardans.

El que potser  hauria de saber l’alcaldessa (de fet, potser ho sap), és que el  99 % dels jugadors del QBàsquet són de Sant Cugat (només n’hi ha 2 que no hi resideixen).  La zona en la qual viuen és completament irrellevant, i espero que l’alcadessa no els vulgui discriminar per aquesta raó. En canvi, potser hauria  de fixar-se en que la UESC s’ha inventat aquesta temporada un Sènior B, que està integrat per 8 o 9 jugadors “importats” del Sant Quirze  juntament amb 2 ex-Mirasol.... Un dels ex-Sant Quirze  frega els 40 anys i, tot i que té  tota la meva admiració com esportitsta, i ho dic de veritat, no es pot dir  precisament que sigui una promesa que necessita  curtir-se, que és el paper habitual dels seniors B . De fet, a hores d’ara, ningú no ha confirmat ni ha desmentit  que aquest “invent” del Sènior B no tingués, com a objectiu primordial,  acaparar  més hores   d’entrenament i de partits i, així,  fer la vida  una mica més impossible  al QBàsquet.

Perquè, de fet, això és el que hi ha al darrera. La mateixa alcaldessa, potser sense adonar-se’n, ho confirma quan diu que s’ha donat prioritat a la història: la UESC fa més anys que existeix que el QBàsquet i, per tant...  Però això no ha de voler dir que totes li riuen a la UESC.  Més enllà de qui mani  realment a l’Area d’Esports de l’Ajuntament,  més enllà de les vinculacions polítiques  que pugui haver-hi entre l’equip de govern de l’Ajuntament i la junta directiva de la UESC,  el cert és que la UESC  ja no és l’únic club de bàsquet que hi ha a Sant Cugat i ja no pot gaudir del “dret de pernada”  que fins fa poc tenia, mantenir els seus privilegis  i fer i desfer  al seu gust. Voler aixafar el competidor més petit és molt poc intel-ligent i sovint inútil (i  aqui em refreno per no fer  paral-lelismes amb la situació i les aspiracions polítiques del país), ja que genera l’efecte contrari: per nassos, aguantarem. Les instal-lacions no són suficients, d’acord, però són a repartir, que tan valen els impostos  municipals que paguen els pares del QBàsquet com els de la UESC.... I són a repartir en quantitat i en qualitat.

Quan estic acabant d’escriure això, m’assabento de les declaracions que ha fet el vicepresident de la UESC,  Vicenç Beltran, a qui no tinc el gust de conèixer personalment.  Després de queixar-se del repartiment 60-40 (són insaciables...), diu que  “alguns pares dels jugadors estan mostrant el seu descontentament pel fet que els seus fills no fan cap entrenament en la pista on després juguen el partit del cap de setmana.”  Vicenç, consola’t, home, hi ha qui està pitjor. De tots els equips del QBàsquet, només els seniors  A masculí i femení  fan  UN   entrenament a la setmana en la pista on juguen.... la resta d’equips, fins a catorze, no entrenen MAI en la pista on han de jugar.

Ah! Per cert: la seu del QBàsquet és al Xalet negre, a la Plaça del Coll.... una mica lluny de Mirasol. Ja ho sabeu.

Vint-i-un mesos més tard

He esperat uns dies. He volgut que les emocions  s’apaivaguessin però ja us haig de dir que he viscut,   visc,  les hores que han passat des de l’alliberament de la Mone i de la Blanca  amb molta felicitat.

Vaig encetar aquest blog  el dia 14 d’octubre de 2011 i la meva primera entrada es dèia  “Un contracte no escrit”.  El dia anterior, el 13, la Montserrat Serra i la Blanca Thiebaut,  havien estat segrestades al camp de refugiats de Dadaab, a Kènia. Totes dues eren treballadores humanitàries  per compte de Metges sense Fronteres. L’escrit volia ser una reflexió sobre les delicades i difícils relacions que els treballadors humanitaris mantenen amb les poblacions que auxilien. Era el “contracte no escrit” que féia possible treballar amb una certa seguretat. En aquell moment, no pensava, ni de lluny, que el segrest duraria  21 mesos.

Ara, físicament són lliures. Estic content. I no en sé res més, i trobo que és bo que no en sàpiga res més. Vull defensar l’hermetisme extrem que MSF ha observat durant tot aquest temps i que també observa ara. He escoltat i vist com  hi havia mitjans de comunicació  que criticaven en veu alta aquesta política de discreció i silenci, que no entenien com no se’ls explicaven tots els detalls que han portat al feliç desenllaç, si s’havia pagat, com s’havia negociat, quin tracte havien rebut les ostatges, si havien estat objecte d’abusos, si no ho havien estat....

No és un joc ni, encara menys, un espectacle.  Si MSF diu que qualsevol informació podria posar en perill la seguretat de persones que bé són encara a Kènia o a Somàlia, bé han intervingut en tot el procés, jo m’ho crec. És clar que jugo amb avantatge, ja que he treballat a Metges sense Fronteres, he viscut d’altres segrestaments i he vist com funciona tot des de dins....

Així que ja no sabré res més. Ni què va passar ni com ha anat. No ho necessito. Sí que m’agradaria saber, d’aqui a un temps, que totes dues es recuperen físicament i psicològicament.. I, si és així, seré doblement feliç.

Veintiún meses después

He esperado unos días. He querido que las emociones se mitigaran, pero ya os digo que he vivido, vivo, las horas que han pasado desde la liberación de Mone y de Blanca con mucha felicidad.

Inicié este blog el día 14 de octubre de  2011 y mi primera entrada se titulaba “Un contrato no escrito”. El dia anterior, el 13,  Montserrat Serra  y Blanca Thiebaut habían sido secuestradas en el campo de refugiados de  Dadaab, en Kénia.  Ambas eran trabajadoras humanitarias de Médicos sin Fronteras. El  escrito quería ser una reflexión sobre las relaciones delicadas y difíciles  que los trabajadores humanitarios mantienen con las poblaciones a las que auxilian. Era el “contrato no escrito” que hacía posible trabajar con una cierta seguridad. En aquel momento  no pensaba, ni de lejos, que el secuestro iba a durar 21 meses.

Ahora, físicamente son libres. Estoy contento. No sé nada más de ellas y considero que es bueno que sea así. Quiero defender el hermetismo extremo que MSF ha observado durante todo este tiempo y que sigue manteniendo. He visto y oído como algunos medios de comunicación han criticado en voz alta esta política de discreción y de silencio, sin entender cómo no se explicaban  todos los detalles que han conducido al feliz desenlace, si se había pagado o no, como se había negociado, qué trato habían recibido las  secuestradas, si habían sido objeto de abusos o si no lo habían sido....

No es un juego  ni, aún menos, un espectáculo. Si MSF afirma que cualquier información podría poner en peligro la seguridad de personas que aún permanecen en Kénia o en Somália o que han tomado parte en el proceso, yo me lo creo. Claro que juego con ventaja, no en vano he trabajado en Médicos sin Fronteras,  he vivido otros secuestros y he visto, desde dentro, como funciona todo....

Asumo, pues, que ya no sabré nada más.  Ni qué pasó ni cómo ha ido. No lo necesito.   Sí que me gustaría saber, dentro de un tiempo,  que las dos se recuperan física y psicológicamente. Y, si es así, seré doblemente feliz.

Divorci i economia

Molts de vosaltres ja sabeu que, des de fa uns anys, em dedico a fer d’advocat de familia. En altres paraules, la immensa gran part de la meva feina té a veure amb crisis matrimonials: divorcis, separacions i tot el que se’n deriva. Sovint em trobo amb amics i coneguts que em tusten l’esquena i em diuen: “Uf! Ara, amb la crisi, no et deu anar gaire bé. La gent no es divorcia. És massa car”.

Doncs sí i no. Sí, perquè és cert que divorciar-se resulta car. No és que els honoraris d’advocat i procurador enfonsin cap economia, ni de bon troç, però si que és cert que divorciar-se suposa doblar les despeses domèstiques. Qui se’n va de casa, ha de llogar o comprar un altre habitatge i equipar-lo. Qui es queda, ha de mantenir l’habitatge tot sol o sola, sense la col-laboració de l’altre. Cal mantenir dos habitatges i això representa, en molts casos, un empobriment evident dels dos ex-cònjuges. És per aquesta raó que, després del moment àlgid dels anys 2008-2009, la xifra de divorcis va disminuir apreciablement el 2010 i la primera part del 2011, tant a Catalunya com a Espanya. Clarament, va ser un efecte de la crisi.

Però, a la llarga, els sentiments poden més que els diners i qui volia divorciar-se i no ho va fer per qüestions econòmiques, acaba per fer-ho. I és per això que, una vegada conscients que la crisi és aqui per quedar-se un temps  i no és passatgera, les xifres de divorcis i separacions creixen de manera constant i ininterrompuda d’ençà finals de l’any 2011. Simplement, la convivència resulta un infern més difícil de suportar que l’empobriment.

A Catalunya, l’any 2012, hi va haver 22.412 dissolucions matrimonials. (22.200 l’any 2011), la qual cosa suposa un increment de l’1%. D’aquesstes dissolucions, un 94,5% van ser divorcis i la resta, separacions. Dit d’una altra manera, a Catalunya cada dia es van dissoldre 61 matrimonis. I aquestes xifres no inclouen les dissolucions de les parelles de fet, molt més difícils de quantificar atès que, sovint, no passen pel jutjat.

On sí que es veuen els efectes de la crisi econòmica,  de manera molt clara, és  en l’increment de demandes de modificació de mesures que, a Catalunya,  van crèixer  al voltant del 18% l’any 2012. Imagineu algú que, segons sentència,  ha de pagar 600 euros al mes de pensió d’aliments pels seus fills. Es queda sense feina i, més endavant, sense cobrar l’atur..... No pot pagar-los. És en aquests casos quan la mateixa llei preveu un sistema de modificació de les mesures dictades en sentència per adequar-les a la nova situació.  Un augment del 18% és molt considerable i, clarament, és conseqüència directa de la precària situació econòmica actual.

Divorcio y economia

Muchos de vosotros ya sabeis que, desde hace unos años, me dedico a hacer de abogado de família. En otras palabras, la inmensa mayor parte de mi trabajo tiene que ver con crisis matrimoniales: divorcios, separaciones y todo lo que de ello se deriva. A menudo me encuentro con amigos y conocidos que, tras darme unas palmaditas en la espalda, me dicen: “¡Uf! Ahora, con la crisis, no te debe ir muy bien. La gente no se divorcia. Es demasiado caro”.

Pues sí y no. Sí, porque es cierto que divorciarse es caro. Y no es porque los honorarios de abogado y procurador hundan ninguna economia, ni mucho menos, pero sí que es cierto que divorciarse representa tener que doblar los gastos domésticos. Quien se va de casa tiene que alquilar o comprar una nueva vivienda y equiparla. Quien se queda, tiene que mantener la vivienda completamente solo o sola, sin la ayuda del otro. Hay que mantener dos viviendas y ello representa, en la gran mayoría de casos, un evidente empobrecimiento para los dos ex-cónyuges. Por esta razó, después del punto álgido de los años 2008-2009, la cifra de divorcios disminuyó apreciablemente en 2010 y durante la primera parte de 2011, tanto en Catalunya como en España. Claramente, fue un efecto de la crisis.

Pero, a la larga, los sentimientos  pueden más que el dinero  y quien queria divorciarse y no lo hizo por razones por razones económicas, acaba por hacerlo. Es por ello que, una vez conscientes de que la crisis está aquí para quedarse y no es pasajera, las cifras de divorcios y separaciones vienen creciendo de manera ininterrumpida desde finales del año 2011. Simplemente, la  convivencia resulta un  infierno mas difícil de soportar que el empobrecimiento.

En Catalunya, en 2012, se registraron 22.412 dissoluciones matrimoniales. (22.200 en 2011), lo que supone un incremento del 1%. De ellas,  un 94,5%  fueron divorcios y el resto, separaciones. Dicho de otro modo, en Catalunya cada dia se produjeron 61 rupturas matrimoniales, y estas cifras no incluyen la disolución de las parejas de hecho, mucho mas difíciles de cuantificar ya que, muy a menudo, no pasan por el juzgado.

Donde sí que se advierten los efectos de la crisis económica,  de manera muy clara,  es en el incremento de demandas de modificación de medidas que, en Catalunya, crecieron sobre un 18% en 2012. Imaginad a alguien que, según sentencia, tiene que pagar 600 euros al mes como pensión de alimentos a sus hijos. Se queda sin trabajo y, mas tarde, sin subsidio de desempleo.... No puede pagar. Es para estos casos que la ley prevee un sistema de modificación de las medidas dictadas en sentencia para adecuarlas a la nueva situación. Un aumento del 18% es muy considerable y, claramente, es consecuencia directa de la precaria situación económica actual..

Altaïr

No per esperada, la notícia em sap menys greu: Altaïr tanca. La revista, no les llibreries, és obligat precisar. Magre consol. Altaïr, la revista, ha estat per a mi un referent, una publicació exemplar per moltes raons,  un espai  amb el qual m’agradava molt col.laborar. N’estic orgullós.

Fa molts i molts anys que  Altaïr, la revista, va nèixer.  Fa molts i molts anys que hi vaig escriure el meu primer reportatge: un viatge en transport públic per l’illa de Java, a Indonèsia. Per aquella època, ja havia tastat l’ambient quasi clandestí de la primera llibreria, al carrer Riera Alta, al Raval, que, amb el temps  i la maduresa s’ha convertit en  la gran llibreria de la Gran Via de les Corts Catalanes, la llibreria de viatges més gran d’Europa,  segons  la pròpia web.

Però no em vull desviar:  les llibreries continuen, per sort, i és la revista la que  sembla haver arribat a la fi. Un dia vaig anar a veure el Pepe Verdú i li vaig proposar fer una secció estable de viatges i internet, que era una “cosa” que tot just començava a obrir-se pas entre els no iniciats (per descomptat que la paraula “internauta” ni tan sols no s’havia inventat). Em va dir que sí i la secció va durar una bona temporada, amb un títol extraordinariament original, Internet Viajero,  fins que ja tothom va aprendre a  moure’s per la xarxa i trobar les informacions desitjades.

Després van venir d’altres escrits i col.laboracions, a la Patagonia, a Indonèsia novament, a Egipte, a Austràlia, a Zimbabwe,  a Suècia, a la Polinèsia Francesa i a tants i tants  indrets del món.... fins arribar al Trastevere, en el número dedicat a Roma fa uns mesos.  No és un mal lloc per acabar, penso.....

Mai no ha estat  fàcil escriure a Altaïr. No s’hi valia posar qualsevol cosa o redactar de qualsevol manera. Han pagat poc, excepte quan RBA se’n va fer càrrec,  però, francament, jo no hi he escrit pels diners: hi he escrit pel plaer, per la satisfacció de publicar-hi.

Altaïr, et trobaré a faltar.

La gent d’Altaïr, llibreries i revista,  ha escrit a tall de comiat:

“El apoyo, afecto y simpatía que nos hacéis llegar por todos los medios es la mejor despedida que hayamos podido imaginar. El viaje nos une desde 1979, cuando decidimos dedicar nuestra vida a pensar y vivir por y para el viaje. Gracias, una vez más, por la cercanía y la confianza y las ganas de seguir viajando con Altaïr .

Seguiremos editando nuestra colección de libros, continuamos con las librerías, y internet sigue siendo una morada que nos encanta. Y trataremos de plantear nuevas propuestas, sin duda, que sigan acercándonos a las ganas de soñar viajes que compartimos con vosotros, lectores y lectoras. “

 

ALTAÏR

No por esperada, lamento menos la  notícia: Altaïr cierra. La revista, no  las librerias, resulta obligado precisar. Mísero consuelo.  Altaïr, la revista, ha sido para mi un referente, una publicación ejemplar por muchas razones, un espacio en el que me ha gustado mucho colaborar. Estoy orgulloso de ello

Hace muchos, muchos años que  Altaïr, la revista,  nació.  Hace muchos, muchos, años que publiqué  mi primer reportaje en ella:  un viaje en transporte público  por la isla de Java, en Indonésia.  Por aquella época,  ya había degustado el ambiente casi clandestino de la primera librería, en la calle Riera Alta, que, con el tiempo y la madurez, se ha convertido  en la gran librería de la Gran Vía de les Corts Catalanes, la mayor librería de viajes de Europa, según reza la propia web.

No me quiero desviar: por suerte, las librerias continúan y es la revista la que parece haber llegado a su fin.  Un dia  fuí a ver a Pepe Verdú y la propuse hacer una sección estable de viajes e internet,  que era una “cosa” que apenas empezaba a abrirse paso entre los no iniciados        (por supuesto que la palabra “internauta” ni siquiera se había inventado).  Me dijo que sí  y la sección, bajo el extraordinariamente original título de Internet Viajero,  duró una buena temporada, hasta que ya todo el mundo supo como moverse por la red para encontrar las informaciones deseadas.

 Después vinieron otros escritos y otras colaboraciones, en la  Patagonia, nuevamente en Indinésia, en Egipto, en Australia, en Zimbabwe,  en Suécia, en la Polinésia Francesa y en  tantos y tantos lugares del mundo.... hasta acabar en  el  Trastevere, en el número dedicado a Roma hace unos meses.  No es un mal lugar para terminar, pienso.....

Nunca fué fácil escribir en Altaïr.  No servía  poner cualquier cosa o escribir de cualquier manera. Siempre han pagado poco, excepto  cuando RBA se hizo cargo,  pero, francamente,  nunca escribí por dinero: lo hice por el placer, por la satisfacción de publicar  en Altaïr.

 Altaïr, te echaré de menos..

La gente de Altaïr, librerias y revista,  ha escrito a guisa de despedida:

“El apoyo, afecto y simpatía que nos hacéis llegar por todos los medios es la mejor despedida que hayamos podido imaginar. El viaje nos une desde 1979, cuando decidimos dedicar nuestra vida a pensar y vivir por y para el viaje. Gracias, una vez más, por la cercanía y la confianza y las ganas de seguir viajando con Altaïr .

Seguiremos editando nuestra colección de libros, continuamos con las librerías, y internet sigue siendo una morada que nos encanta. Y trataremos de plantear nuevas propuestas, sin duda, que sigan acercándonos a las ganas de soñar viajes que compartimos con vosotros, lectores y lectoras. “

Il-lusió

Fa unes setmanes, vaig rebre una trucada de l’escola on la meva filla Júlia és a punt d’acabar el 2on. de batxillerat, últim pas abans de la universitat. Em convidaven a participar en unes conferències d’orientació professional i explicar-hi la meva experiència com a periodista. Sempre m’ha agradat participar en esdeveniments d’aquesta mena, de manera que no m’ho vaig pensar i vaig dir que sí.

Van passar els dies i la data assenyalada ja era a tocar.  La Júlia em va preguntar què pensava  dir..... I no vaig saber què respondre.  Molts de vosaltres sabeu que ja fa uns anys que vaig deixar el món de la comunicació i  que em dedico professionalment a fer d’advocat. I una de les raons, potser la principal, d’aquest canvi  va ser que no em reconeixia, no em reconec, en el tipus de periodisme que es fa avui. No dic que sigui ni bo ni dolent... Simplement, dic que no és el meu, el que jo vaig estimar, el que em va motivar i em va fer sentir útil.

Què podria explicar, doncs,  a aquells estudiants de 2on. de batxillerat? Com expressar la utilitat del periodisme i dels periodistes, com  dibuixar-ne els aspectes positius i gratificants? Com fer-ho, si els que a mi em resultaven atractius ja no es produeixen? I, per contra, no se’m notaria massa el desencís, la decepció? 

Vaig trucar en Joan Barrera, amic i company periodista. Vam fer un cafetó  i li vaig preguntar què diria ell si hagués de fer-ho. En Joan hi creu, en el periodisme,  i no se n’amaga, malgrat el desprestigi actual de la professió.  Vam parlar que sense periodisme no hi podia haver democràcia plena. De la necessitat  d’un periodisme fort, com a millor garantia contra els abusos... I, sobretot, vam parlar de la necessària il-lusió per a dedicar-se a aquesta feina, una il-lusió imprescindible per començar en qualsevol  professió.

La resta de la “inspiració” me la va donar la lectura de Paios  (http://paios-catalans.blogspot.com.es/), un blog,  mantingut per l’Andreu Farràs, de consulta obligada per als qui els preocupi  l’estat actual  dels mitjans de comunicació,.... i vaig veure el que hi dèia en Joan Brunet  “no hi pot haver democràcia sense un periodisme presidit per l’ètica i les bones pràctiques professionals, de la mateixa manera que tampoc no hi pot haver democràcia sense unes polítiques i uns polítics que estiguin al servei de la ciutadania, i no pas que se’n serveixin. I heus aquí el desideràtum, atès que si hem de ser sincers, ni periodisme ni política no estan sobrats a hores d’ara d’exemples de bones pràctiques professionals”.

La Júlia diu que me n’he sortit. Que n’hi ha uns quants que volen ser periodistes. Que ha quedat clar que uns mitjans de comunicació forts són imprescindibles per a una democràcia forta i que, com a estudiants que són, més val que no es dediquin a res que no els faci il-lusió. I diu que els seus companys han quedat parats quan, responent les preguntes, els he  explicat que ara no féia  de periodista, que em dedicava a fer d’advocat. Per què? Perque ja no em fa il-lusió,  els he dit.

PS.- Fa sis mesos que no escrivia una nova entrada al blog.  Massa temps, potser.  Però la Mone i la Blanca encara romanen captives. Ja fa un any i mig. Això sí que és  molts de temps.

Ilusión

Hace unas semanas, recibí una llamada de la escuela en la que mi hija Júlia está a punto de acabar 2º de bachillerato, último paso antes de la universidad. Me invitaban a participar en unas conferencias de orientación profesional y explicar mi experiencia de periodista. Siempre me ha gustado  participar en acontecimientos de este tipo , de manera que no me lo pensé y respondí afirmativamente.

Pasaron los días y la fecha señalada ya estaba a tocar. Júlia me preguntó sobre lo que pensaba explicar... y no supe qué responder. Muchos de vosotros  sabeis que ya hace unos años que abandoné el mundo de la comunicación y que me dedico profesionalmente a la abogacía. Y una de las razones, tal vez la principal, de ese cambio  fue que no me reconocía, no me reconozco,  en el tipo de periodismo que se hace hoy. No digo ni que sea bueno ni que sea malo. Digo, simplemente, que no es el mío, el que amé, el que me motivó y me hizo sentir útil.

¿Qué podria explicar, pues, a aquellos estudiantes de 2º de bachillerato?  ¿Cómo expresar la utilidad del periodismo y de los periodistas? ¿Cómo  dibujar sus aspectos positivos y gratificantes? ¿Cómo hacerlo, si los que a mí me resultaban atractivos ya no se producen? Y, en cambio, ¿no  se me notaría demasiado el desencanto, la decepción?  

Llamé a  Joan Barrera, amigo y compañero periodista. Quedamos para tomar un café y la pregunté qué diría él en caso de que tuviera que hacerlo.  Joan cree en el periodismo, y no lo oculta a pesar del desprestigio actual de la profesión. Hablamos de que sin el periodismo no podia haber democracia plena. De la necesidad de un periodismo fuerte como mejor garantía contra los abusos. Y, sobre todo, hablamos de la necesaria ilusión para dedicarse a este oficio, una ilusión imprescindible para comenzar en cualquier profesión. 

El resto  de  “inspiración” me vino de la lectura de Paios  (http://paios-catalans.blogspot.com.es/), un blog,  mantenido por Andreu Farràs, de consulta obligada para quienes estén preocupados por el estado actual de los medios de comunicación  .... y ví lo que escribía Joan Brunet  “no puede haber democracia sin un periodisme presidido por la ética y las buenas prácticas profesionales,  de la misma  manera que tampoco puede haber democracia sin unas políticas y unos políticos que estén al servicio  de la ciudadania, y no que  se aprovechen de ella. Y he aquí el desideràtum, ya que si hemos  de ser sinceros, ni periodismo ni política  están sobrados hoy en día  de ejemplos de buenas prácticas profesionales”.

Júlia dice que he superado la prueba.  Que hay algunos que quieren ser periodistas. Que ha quedado claro que unos medios de comunicación fuertes son imprescindibles para una democracia fuerte y que, como estudiantes que son, mas les vale que no se dediquen  a nada que no les haga ilusión.  Y  me dice que sus compañeros  se han sorprendido cuando, respondiendo a sus preguntas, les he dicho que ahora no hacía de periodista, que me dedicaba a la abogacía. ¿Por qué? Pues porque ya no me hace ilusión, les he explicado...

PS.- Hace sis meses que no escribía una nueva entrada al  blog.  Demasiado tiempo, tal vez.  Pero  Mone  y  Blanca todavía permanecen cautivas. Ya hace año y medio. .. Y eso sí que es mucho tiempo.

Ha passat un any

Fa un any començava aquest blog amb el segrest de la Montserrat Serra i Blanca Thiebaut. El blog es dèia "Un contracte no escrit". Dissortadament, no ha perdut vigència, de manera que he cregut que valia la pena reproduïr-lo. Un any després, les dues logistes d'MSF encara no són lliures.

 Un contracte no escrit

Metges sense Fronteres  és una de les escassíssimes organitzacions que treballa en zones de conflicte sense  contractar cap mena de protección armada. És una característica del modus operandi d’MSF que només s’ha trencat, al llarg dels seus 40 anys d’existència, en molt comptades ocasions. L’absència d’armes facilita la proximitat i en canvi, com dèia ahir la Raquel Ayora, responsable d’Operacions d’MSF-OCBA, amb seu a Barcelona,  “portar seguretat no garanteix la seguretat”.

Durant molt de temps, la millor garantía de seguretat pels treballadors d’MSF, i d’altres organitzacions també, ha estat una mena de contracte no escrit que hi havia entre la ONG i la población a la qual s’atenia: jo t’ajudo, et curo, et vacuno,  i tu em protegeixes.  Un win-win que ha funcionat durant dècades, basat en el coneixement  quotidià  i persistent  del lloc i la gent  a qui s’atén, molt lluny de les incursions esporàdiques, per massives que siguin,  en llocs on no s’ha fet una feina  prèvia de coneixement de la xarxa social.

Però aquest contracte  ja no funciona. Aquest contracte ja s’ha trencat, massa vegades i massa sovint. Els treballadors humanitaris ja fa anys que s’han convertit en una molèstia per a molts governs i en una font de negoci, per via “administrativa” o per via violenta. Encara trobo gent que se sorprèn  quan explico que hi ha governs que han esdevingut veritables  mestres en l’art de jugar amb les oenegés, ara t’estimo,  ara et reprimeixo,  per tal de treure tot el benefici econòmic possible, sense que l’estat de les poblacions en situació de crisi els importi gran cosa. I, després, hi ha el profit polític  i/o econòmic  que organitzacions de tota mena, grans i petites, pensen treure mitjançant  el segrest de treballadors  humanitaris…. novament, sense que importi  gens ni mica el que li passi a la població.

.

Aquesta és la tesitura ara a Dadaab. La vida de mig milió de persones depen, literalment , de  l’ajuda  i assistència  que les organitzacions internacionals els puguin donar. Algunes opten per viure fora de l’enorme camp de refugiats; d’altres, com MSF,  han considerat millor establir-se a dins. Ara, després del segrest de les dues logistes, MSF  ha decidit evacuar una bona part del seu equip, que estava format d’una cinquantena d’expatriats i uns dos-cents  treballadors locals, i mantener-hi, només,  el personal imprescindible per les necessitats bàsiques.  Els  treballs que MSF ha estat fent dins del camp se’n ressentiran i la precarietat  dels refugiats será encara més aguda.

M'hauria agradat començar aquest blog d'una altra manera. Mantinc els dits creuats amb força per a que tot acabi bé.

Ha pasado un año
Hace un año iniciaba este blog con el secuestro de  Montserrat Serra y Blanca Thiebaut. El blog se titulaba "Un contrato no escrito". Desgraciadamente, no ha perdido vigéncia, de modo que he creído que valía la pena reproducirlo. Un año después, las dos logistas de MSF aún no son libres..

Un contrato no escrito

Médicos sin Fronteras  es una de las escasísimas organizaciones que trabaja en zonas de conflicto sin contratar protección armada. Es una característica del modus operandi  de MSF que sólo se ha roto, a lo largo de sus 40 años de existencia, en muy contadas ocasiones. La ausencia de armas facilita la proximidad y, en cambio, como ayer decía Raquel Ayora, responsable de Operaciones de MSF-OCBA, con sede en Barcelona,  “llevar seguridad no garantiza la seguridad”.

Durante mucho tiempo,  la mejor garantía de seguridad para los trabajadores humanitarios de MSF, y de otras organizaciones, ha sido una especie de contrato no escrito que existía entre la ONG y la población a la que se atendía: yo te ayudo, te curo, te vacuno, y tú me proteges.  Un win-win que ha funcionado durante décadas, basado en el conocimiento cotidiano y constante del lugar y de la gente a la que se atiende, muy lejos de las incursiones esporádicas, por masivas que sean, en lugares donde no se ha realizado un trabajo previo de conocimiento del tejido social.

Pero este contrato ya no funciona. Se ha roto, demasiadas veces y con demasiada frecuencia. Hace años que los trabajadores humanitarios se han convertido en una molestia para muchos gobiernos y en una fuente de negocio, ya sea por vía “administrativa”, ya sea por via violenta. Todavía encuentro gente que se sorprende cuando  explico que hay gobiernos que se han convertido en verdaderos maestros en el arte de jugar con las  oenegés, ahora te quiero, ahora te reprimo,  con el fin de obtener el máximo beneficio económico posible, sin que el estado de las poblaciones en situación de crisis importe gran cosa. Y, además, está el provecho político y/o económico que organizaciones de todo tipo piensan obtener mediante el secuestro de trabajadores humanitarios….. de nuevo sin que importe, ni poco ni mucho, la suerte de la población.

Esta es la actual tesitura en Dadaab. La vida de medio millón de personas depende, literalmente, de la ayuda y la asistencia que las organizaciones internacionales les puedan prestar. Algunas han optado por vivir fuera del enorme campo de refugiados; otras, como MSF, han preferido establecerse en el interior. Ahora, tras el secuestro de las dos logistas, MSF ha decidido evacuar una buena parte de su equipo, integrado por una cincuentena de expatriados y unos 200 trabajadores locales,  y mantener sólo el personal imprescindible para las necesidades básicas. El trabajo de MSF dentro del campo se resentirá, obviamente, y la precariedad de los refugiados aún será más aguda.