He esperat uns dies. He volgut que les emocions s’apaivaguessin però ja us haig de dir que he
viscut, visc, les hores que han passat des de l’alliberament
de la Mone i de la Blanca amb molta
felicitat.
Vaig encetar aquest blog el dia 14 d’octubre
de 2011 i la meva primera entrada es dèia
“Un contracte no escrit”. El dia
anterior, el 13, la Montserrat Serra i la Blanca Thiebaut, havien estat segrestades al camp de refugiats
de Dadaab, a Kènia. Totes dues eren treballadores humanitàries per compte de Metges sense Fronteres. L’escrit
volia ser una reflexió sobre les delicades i difícils relacions que els
treballadors humanitaris mantenen amb les poblacions que auxilien. Era el “contracte
no escrit” que féia possible treballar amb una certa seguretat. En aquell
moment, no pensava, ni de lluny, que el segrest duraria 21 mesos.
Ara, físicament són lliures. Estic content. I no en sé res més, i trobo que
és bo que no en sàpiga res més. Vull defensar l’hermetisme extrem que MSF ha
observat durant tot aquest temps i que també observa ara. He escoltat i vist
com hi havia mitjans de comunicació que criticaven en veu alta aquesta política de
discreció i silenci, que no entenien com no se’ls explicaven tots els detalls
que han portat al feliç desenllaç, si s’havia pagat, com s’havia negociat, quin
tracte havien rebut les ostatges, si havien estat objecte d’abusos, si no ho
havien estat....
No és un joc ni, encara menys, un espectacle. Si MSF diu que qualsevol informació podria
posar en perill la seguretat de persones que bé són encara a Kènia o a Somàlia,
bé han intervingut en tot el procés, jo m’ho crec. És clar que jugo amb
avantatge, ja que he treballat a Metges sense Fronteres, he viscut d’altres
segrestaments i he vist com funciona tot des de dins....
Així que ja no sabré res més. Ni què va passar ni com ha anat. No ho
necessito. Sí que m’agradaria saber, d’aqui a un temps, que totes dues es
recuperen físicament i psicològicament.. I, si és així, seré doblement feliç.
Veintiún meses después
He esperado unos días. He querido que las emociones se mitigaran, pero ya
os digo que he vivido, vivo, las horas que han pasado desde la liberación de
Mone y de Blanca con mucha felicidad.
Inicié este blog el día 14 de octubre de 2011 y mi primera entrada se titulaba “Un
contrato no escrito”. El dia anterior, el 13,
Montserrat Serra y Blanca Thiebaut
habían sido secuestradas en el campo de refugiados de Dadaab, en Kénia. Ambas eran trabajadoras humanitarias de
Médicos sin Fronteras. El escrito quería
ser una reflexión sobre las relaciones delicadas y difíciles que los trabajadores humanitarios mantienen
con las poblaciones a las que auxilian. Era el “contrato no escrito” que hacía
posible trabajar con una cierta seguridad. En aquel momento no pensaba, ni de lejos, que el secuestro iba
a durar 21 meses.
Ahora, físicamente son libres. Estoy contento. No sé nada más de ellas y
considero que es bueno que sea así. Quiero defender el hermetismo extremo que
MSF ha observado durante todo este tiempo y que sigue manteniendo. He visto y
oído como algunos medios de comunicación han criticado en voz alta esta
política de discreción y de silencio, sin entender cómo no se explicaban todos los detalles que han conducido al feliz
desenlace, si se había pagado o no, como se había negociado, qué trato habían
recibido las secuestradas, si habían
sido objeto de abusos o si no lo habían sido....
No es un juego ni, aún menos, un
espectáculo. Si MSF afirma que cualquier información podría poner en peligro la
seguridad de personas que aún permanecen en Kénia o en Somália o que han tomado
parte en el proceso, yo me lo creo. Claro que juego con ventaja, no en vano he
trabajado en Médicos sin Fronteras, he
vivido otros secuestros y he visto, desde dentro, como funciona todo....
Asumo, pues, que ya no sabré nada más.
Ni qué pasó ni cómo ha ido. No lo necesito. Sí que me gustaría saber, dentro de un
tiempo, que las dos se recuperan física
y psicológicamente. Y, si es así, seré doblemente feliz.
No hay comentarios:
Publicar un comentario